Caminant cap a…. per a….

comunica1

Il·lusions, desitjos, introjeccions, projeccions configuren i condicionen la nostra manera d’actuar. De ben petits la nostra gran plasticitat intel·lectual  i emocional va despertant a una particular manera de fer, de relacionar-te amb el món i les persones del teu entorn més immediat. En aquest moment es construeix l’endamiatge que engarxolarà la nostra potencialitat en un sentit i no en un altre. A partir d’aquest moment  i al llarg de la nostra vida anirem renunciant sense adonar-nos a les nostres potencialitats, i renunciarem amb certa por, ja que no volem que les persones que contribueixen a la nostra pròpia supervivència, integritat física i emocional ens abandonin en aquest procés, siguin aquest, els nostres pares, mares, tutors o persones properes del nostre entorn sociocultural.  Més aviat, desitgem estar al seu costat, que tinguin cura de nosaltres i en la mesura del possible, acceptin algunes de les nostres particularitats. Això passa, en aquells entorns on no hi ha la confiança suficient i necessària per que les persones humanes puguin desplegar-se tot i el que ja existeix, amb la possibilitat de posar en dubte sense cap coacció, però si amb diàleg.

Renunciar a les nostres particularitats, a les nostres pròpies potencialitats farà de nosaltres persones dòcils en un entorn social que aspira a l’estatus quo i l’inmobilisme, a la seguretat i el control.  Aquest procés pot o no tenir èxit, aquest encaix entre un i els altres no està exempt de dificultats. I aquestes dificultats les poden anar arrossegant en forma de patrons al llarg de la nostra vida. Hi ha persones que poc a poc van despertant, descobrint com aquest patró es va anar configurant i ara els condiciona, d’altres viuen en aquest marc molt a pesar de si mateixos, amb el dolor o el plaer que aquesta situació pot arribar a generar però sense moure’s en llibertat. D’altres sencillament pateixen les conseqüències de caminar en el present en llibertat.

Ara bé, aquells que d’alguna manera desperten i agafen el camí del present, els que respiren ara, i no en base a les etiquetes que els han configurat com a personatges de la història familiar, social i cultural del lloc que els ha tocat viure, aquells que intueixen que existeix un camí que es construeix a cada pas, fonamentat en el diàleg amb l’altre, en el tu a tu de cada circumstància i situació. Aquells que saben desenpallegar-se de conceptualitzacions i ideacions del món i de si mateixos, aquest poden tornar a ser infants en la construcció d’una nova etapa molt més alliberadora. Aquests, potser, aconsegueixen, sortir del determinisme psicosocial i moure’s en el marge on es pot construir des del present, sense el dolor, el plaer o els desitjos dels altres, per molt interioritzats que aquest estiguin. Potser aquest pugin viure amb una nova sensibilitat vers la vida, una sensibilitat fonamentada en l’observació, la meditació i l’acció compromesa amb els altres.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s