De mica en mica s’omple la pica. Cap a una psicologia emancipadora de la personalitat sana i creativa en un context social advers.

 

“La alienación, en su sentido más general y filosófico, es una pérdida del propio ser, que  es sustituido  por  un ser que no es el que en  propiedad ontológica le corresponde al sujeto” (Ludovico,S, 1983,p.273)

Hem vist com l’Estat de Benestar anava perdent força com ideal assolible. Ja fa temps que es parla de la fi de l’Estat de Benestar (O’Connor,J, 1981) però en aquests moments ens toca de ben a prop. L’Europa social s’ha anat buidant de contingut. Set anys on amics i familiars quedaven a l’atur o en una precària situació socio-laboral[1] i on també, els desallotjaments o la pobresa infantil[2], entre moltes altres problemàtiques socials, han marcat l’agenda sociopolítica més propera. Vivim en una societat globalitzada que està patint greus conseqüències dels desajustos econòmico-financers que afecten a tots els àmbits de la nostra vida. Les deslocalitzacions d’empreses, la corrupció, la crisi de representativitat política i un llarg etcètera, són fonts del malestar, que es van materialitzar en indignació a diferents llocs del planeta i també aquí. Les places van ser ocupades i la gent va sortir al carrer per posar de manifest el seu malestar, la seva indignació. Pel que sembla anem baixant esglaons de la famosa piràmide de Maslow (Maslow,A,1991). Podríem dir metafòricament que la piràmide trontolla, que les fites més elevades proposades en la seva teoria de les necessitats humanes, són cada vegada més inabastables per un important gruix de la població a casa nostra.

Possiblement tot plegat només sigui un símptoma, la punta de l’ iceberg. Els reptes que ha de resoldre l’ésser humà són de tal magnitud, que conviden a una reflexió seriosa entre totes les disciplines i coneixements científics. El panorama és certament desolador, però, no ens agafa per sorpresa. Ja el 2009 Barry S. Levy i Victor W.Sidel, en un article a la revista de Medicina Social,  apuntaven que la crisi econòmica actual tindria efectes importants en relació a la població dels Estats Units. Concretament parlaven de desnutrició, com a resultat de la reducció del poder adquisitiu de les famílies; de l’empitjorament de les condicions de vida de les persones sense habitatge, amb famílies que queden desarrelades dels seus entorns i xarxes socials, anant viure a habitatges més precaris; de l’atur, que pot portar associats factors com empobriment, aïllament social, pèrdua d’autoestima i comportaments poc saludables; consum de drogues, depressió i altres malalties mentals, i  conseqüentment l’augment de la morbiditat ( Barry S. Levy i Victor W.Sidel,2009,p.92-98). Aquests efectes que els autors anunciaven aleshores per la població dels EE.UU, semblen premonitoris respecte a la situació actual que estem vivim a casa nostra, només cal recordar els darrers informes sobre pobresa infantil del Síndic de Greuges.

Davant de tot plegat, la pregunta és absolutament necessària i ha de fer reflexionar al nostre col·lectiu:  Què pot fer la psicologia davant tan aclaparadora realitat? Davant aquesta situació de crisi i els reptes que es plantegen a l’horitzó, pot la psicologia contribuir d’alguna manera, en la mesura de les seves possibilitats, a la transformació de la societat? Pot contribuir la psicologia en la construcció d’una societat més justa i igualitària? Pot acompanyar als individus en els seus processos psicològics i de creixement personal per què puguin contribuir a una societat més saludable? Des del nostre punt de vista creiem que si, creiem que la psicologia i el seu bagatge teoricocientífic, les seves pràctiques psicoterapèutiques, tan individuals com en l’àmbit de grup i les diferents escoles que la configuren, poden, sens dubte, incidir en la transformació de la societat,  en la mesura que, poden contribuir a la millora de la salut individual de les persones. Evidentment, aquesta contribució no pot partir des de la resignació, buscant una homeòstasi que ens permeti veure com a transitori tot el que està passant. No es tracta d’anestesiar, sinó de despertar, de contribuir al despertar individual de les persones per fer possible la seva participació social i política d’una manera responsable, lliure i creativa. És hora, possiblement, d’evidenciar amb més claredat els nexes entre el que és individual i el que és social i fer notori que el benestar individual va més enllà dels processos i estratègies psicològiques individuals. Ja n’hi ha prou de manuals d’autoajuda que volen fer creure en l’omnipotència individual i que advoquen per un canvi radical de vida, per l’obligació d’estar sempre feliç, intentant fer creure a tothom, a través de diferents testimoniatges de poca fiabilitat, en els poders sobrenaturals del pensament positiu, i tantes i tantes altres receptes dogmàtiques que estandarditzen en solucions màgiques la subjectivitat individual. Una biblioteràpia que ridiculitza l’enorme potencial creador de l’ésser humà i la trajectòria científica de la psicologia i del professional de la psicologia.

Els psicòlegs no poden restar impassibles davant la crua realitat que viu la societat en l’actualitat, no poden restar a l’expectativa, esperant que aquesta crisi passi com una més de les que han succeït o succeiran en la història d’aquest sistema econòmico-polític. El psicòleg ha d’estar al costat de les persones més desfavorides, denunciant de manera individual i col·legiada les institucions causants de la crisi, perquè prenguin les mesures necessàries i oportunes per atendre a les persones més necessitades i que les causes objectives del seu patiment puguin ser tractades. R. Huertas, ens comenta que existeixen mecanismes de control i submissió de la ciutadania al sistema, entre el quals hi trobem el mecanisme ideològic que promou la individualització dels problemes de salut, negant les causes socials de la malaltia, amb la idea de fomentar la desmobilització ciutadana vers una actitud crítica i emancipadora (Huertas,1999, p.92-100).

No hi ha dubte que la psicologia té suficients eines i elements d’anàlisi per oferir consideracions, avaluacions i constatacions objectives. Corroborant que, el patiment en temps de crisi, en diferents àrees vitals de les persones, pot repercutir i/o convertir en cròniques, psicopatologies ben diverses, agreujant o posant en evidència conflictes interpersonals i interrelacionals que, fins al moment, passaven desapercebuts, no resolts o que apareixen per primera vegada. En aquest sentit, la psicologia i els psicòlegs, han de ser presents en l’acompanyament d’aquests processos i han de reivindicar el seu paper davant totes les institucions: sanitàries, socials i educatives. Una societat que no sap donar resposta a les necessitats de salut de la seva ciutadania, entesa la salut, com un estat de complet benestar físic, mental i social, i no només com l’absència d’afeccions i malalties[3], és una societat que també emmalalteix.

Aquesta tasca s’ha de fer l’aquí i ara, en aquest precís moment, i oferir les eines necessàries per prendre consciència, en el sentit que Levitsky i Perls suggerien, és a dir, oferir les eines necessàries que permetin comunicar en temps present. Amb consciència del moment present, responent a les preguntes de:  Què està passant ara? Què està sentint un en aquest mateix instant? Quin és el teu ara i aquí? Preguntes que tenen un valor incalculable pel canvi (Levistsky, A i Perls, F, 1970), tan individual com col·lectiu i que situen a l’individu en l’epicentre del principi d’aquest canvi.

Tant de bo, en comptes de parlar del Producte Interior Brut, que fa referència al conjunt de béns i serveis, produïts per un país durant un any, per considerar el seu nivell de benestar i progrés, ens  poguéssim regir per altres mesures que tinguessin en compte, la salut psicològica i emocional de la població, com la Felicitat Interior Bruta. Darrerament,  hem estat sotmesos, a una pluja intensiva de dades macroeconòmiques per part de tots els mitjans de comunicació que, d’una manera gairebé obsessiva, associaven el benestar amb el creixement de l’economia. I hem vist com polítics de diferent signe i institucions de tota mena encotillaven la vida en termes socioeconòmics, apostant per un tipus de creixement, mentre posaven en perill els avenços i conquestes socials en sanitat, educació, justícia i pensions entre altres.

El PIB per càpita no es pot associar de manera correlativa al benestar emocional i psicològic de la població. Per això, sembla interessant més que anecdòtic, la proposta que des de 1972 s’experimenta a Bhutan, on el rei Jigme Singye Wangchuk va crear el concepte de Felicitat Interior Bruta (FIB), mesura que pretén avaluar el benestar psicològic dels seus ciutadans cada dos anys, basant-se en quatre pilars bàsics: desenvolupament sostenible i equitatiu; preservació i promoció de la cultura; conservació del medi; i bon govern. Mesura que està fent reflexionar a importants estadistes i premis Nobel d’economia, com a conseqüència dels bons resultats que, durant les darreres dècades ha obtingut aquest petit país situat a la part oriental de serralada de l’Himalaia.

Els desencadenants de malalties psicològiques són diversos, la realitat és complexa, i és molt poc probable només considerar un factor etiològic específic i únic, però el que sembla clar, que fins i tot, a les malalties infeccioses els factors psicosocials tenen un pes específic. L’actual crisi socioeconòmica que estem vivim, sens dubte, incideix en diferents processos psicopatològics.

“En la major part de malalties s’ha de considerar la intervenció dels anomenats <<esdeveniments vitals>> com a factors desencadenants de la malaltia. Poden ser circumstàncies molt diverses: personals, familiars, laborals, etcètera. Malalties <<orgàniques>> greus que semblaven molt allunyades d’influències de tipus social o bé psicològic, com ara un càncer, són investigades seriosament en l’actualitat i hom hi descobreix factors psicògens i sociògens que poden jugar un paper important tant en el tractament com en l’aparició de la malaltia mateixa.” (Font i Rodon,J, 1999, p.12-13)

No és estrany doncs, que ens trobem amb persones que tenen dificultats per les relacions personals íntimes, però no per mostrar-se de manera impudorosa a les noves xarxes de comunicació social, com faceboock, twitter o d’altres. Persones amb por al compromís en una relació de parella per exemple, o por al compromís social al voltant de determinats valors. Persones que actuen de manera compulsiva, sense pensar, projectant cap enfora conflictes que no estat elaborats d’una manera sana. Persones amb una afectivitat hipoestèsica o anestèsica, amb una manca d’empatia cap als sentiments dels altres o cap als d’un mateix on, fins hi tot, es manifesta una clara manca de sentiments de culpa sana (Gimeno-Bayón,A i Rosal,R, 2003). Persones que no aprofundeixen en valoracions ètiques, que confonen tot sovint, el que és correcte del que no ho és. O persones en les quals apareixen reaccions imprevisibles o reaccions emocionals sobrevalorades de fets puntuals, o de poca importància, manifestant molt poca tolerància a la frustració

Alguna cosa està fallant i s’ha posat de manifest a les places i als carrers, a les assemblees de barri, a la crisi de multitud d’institucions, en la desafecció política dels ciutadans, en la crisi de representativitat política i institucional. Es pot parlar del fet que cada vegada més existeix una mercantilització de la vida i dels éssers humans. Es reitera una vegada i una altra, en legislacions i tractats internacionals, llibertat de moviment pel capital però no per les persones.  Sens dubte, alguna cosa no acaba de funcionar bé i mentre trontollen els pilars que han constituït maneres de fer i funcionar, apareixen nous paradigmes sobre els quals actuar i reflexionar.

En aquest context, la psicologia ha d’estar al costat de la gent, no pot resguardar-se en despatxos ni en institucions burocratitzades, que compten a les persones en termes d’eficiència i eficàcia segons compleixin o no les expectatives estandarditzades dels protocols establerts i consensuats per reduir costos, sense tenir en compte les particularitats de cadascú i l’enorme creativitat i capacitat de resiliència de les persones.

La psicologia també ha d’estar a les places i carrers i allà on la gent manifesti la seva voluntat de canvi, de transformació per una societat més digne que respecti l’alteritat i permeti la convivència. Estar al costat de les persones vol dir, posar a la seva disposició tots els coneixements i avenços de la psicologia, per contribuir i alliberar el potencial individual de cadascú, tantes vegades sotmès i alienat en aquesta societat, on no interessen les persones, sinó els consumidors. La psicologia i els psicòlegs s’han de comprometre en aquest procés dialògic i donar suport contribuint al creixement individual en contexts interrelacionals.

“El hombre se ha transformado en homo consumens. Es individuo voraz y pasivo, trata de comprendre su vacío interior mediante un consumo permanente y cada día mayor (se concocen numerosos ejemplos clínicos de este mecanismo, representados por casos de ingestión excesiva de alimentos, compras desorbitadas, consumo excesivo de bebidas, como reacción frente a la depresión y la ansiedad); el hombre consume cigarrillos, licores, sexo, películas, viajes, así como educación, libros, conferencias y arte. Parece activo, “emocionado”, y sin embargo en su ser más profundo es una persona asiosa, solitaria, deprimida y hastiada (podría definirse en hastío diciendo que es ese tipo de depresión crónica que puede ser compensado eficazmente por el consumo)” (Fromm, 1984, p. 135-136)

La psicologia té la força i els coneixements necessaris per poder participar d’una alternativa a l’statu quo imperant. Una alternativa on sigui possible la realització de l’individu o un desplegament ampli de les seves capacitats en favor de l’autorealització individual i col·lectiva. No són pocs els esforços en què professionals de la psicologia s’aboquen cada dia per assolir aquesta fita. I ho fan des de la cura, escolta profunda, respecte i empatia que aquests saben generar en la relació psicoterapèutica amb un altre ésser humà. Així doncs, hem de treballar per afavorir aquella psicologia que es mou per assolir l’autorealització personal de l’individu a través del seu creixement personal, entès aquest en la línia de Kurt Godstein, Abrahom Maslow, Carl Rogers, Karen Horney, Erich Fromm i Carl G.Jung, entre altres.

I és que pensem que els psicòlegs, amb el seu saber fer i els seus coneixements, poden treballar al costat de les persones, tot contribuint a la idea que l’ésser humà és en cada cas un ésser únic i irrepetible de potencialitats que estan a disposició per poder desenvolupar-se al llarg de la vida i a les que tot ésser humà aspira explícitament o implícitament, capacitant-se per  contribuir de manera sana a la comunitat a la qual un pertany.

Estem vivint un moment històric sense precedents, esperonats per les noves tecnologies de la comunicació i la informació. Un moment de transformació col·lectiva i individual, no exempt de resistències i dificultats, com la por al dolor, la por a perdre la vida, la por a la soledat i factors socioculturals obstaculitzadors de la vida creativa en les seves diverses manifestacions a saber: en la percepció; les emocions; les motivacions; el pensament; la conducta expressiva; el treball; l’amor; etc.(Rosal,R i Gimeno-Bayon, 2001).  I en aquest context, la psicologia ha de fer un pas endavant i contribuir, en tot el que sigui possible, en el desenvolupament de l’ideal d’una persona sana psicològicament des d’una perspectiva holística i sistèmica de la personalitat.

Aquesta contribució és de vital importància per la col·lectivitat, ja que serà en la col·lectivitat o gràcies a aquesta, on l’individu tindrà l’opció de desplegar el seu potencial creador, es podrà comprometre lliurement, podrà mantenir una actitud de respecte vers la diferència, contrastar idees i propostes sense por, construir col·lectivament i ser crític amb els poders. En definitiva, la psicologia pot contribuir a potenciar una actitud d’obertura a l’experiència, facilitant que l’ésser humà estigui atent al que està succeint al seu voltant i també en el seu interior, permeten certa tolerància a l’ambigüitat, a la frustració, o afavorint el distanciament de posicionaments dogmàtics. A més a més, la psicologia, la psicoteràpia i els psicòlegs/gues, amb el seu saber fer i coneixements, podran contribuir al fet que les persones puguin consolidar una independència de judici, és a dir, que puguin cultivar l’actitud de no deixar-se arrossegar pels mitjans de comunicació, modes i models i que puguin cercar i elaborar la informació pertinent per prendre decisions oportunes en cada moment, generant confiança en un mateix i allunyant-se d’actituds conformistes. Però no només això, en definitiva la psicologia pot contribuir també a generar una bona estabilitat emocional i contribuir en la capacitat per abordar possibles dificultats, amb abundància de recursos personals, afavorint la tendència a autorealització.

“¿Qué puedo saber yo de mí mismo, mientras no sepa que el yo que conozco es, en gran parte, un producto artificial? Que la mayoría de la gente, incluido yo mismo, miente sin saberlo; ˂˂defensa˃˃ significa <<guerra>>, deber significa sumisión; virtud, obediencia, y pecado, desobediencia; que la idea de que los padres aman por instinto a sus hijos es un mito, que la fama muy pocas veces se debe a cualidades humanas admirables, como tampoco a logros verdaderos; que la historia es un texto falseado por los vencedores, que la modestia excesiva no siempre es prueba de carencia de vanidad; que el amor es lo contrario del ansia y la codicia, que todo el mundo trata de justificar las malas acciones e intenciones aparentando que son nobles y benéficas, que la búsqueda del poder significa persecución de la verdad, de la justicia y del amor, que la sociedad industrial de hoy se orienta por el principio del egoísmo, del tener y consumir, no por los principios del amor y del respeto a la vida que proclama. A menos que pueda analizar los aspectos inconscientes de la sociedad en que vivo, no podré saber quién soy yo, porque no sabré qué parte de mí no es mía.(Fromm,1989,p101-102)

Per tant, la psicologia, allunyant-se de postulats correctius, amb tendència a la contenció i l’adaptació a una societat desbocada per interessos que s’allunyen de la promoció d’un psiquisme sa i estable, té com a fita col·laborar, contribuir i promoure tant en l’àmbit de la relació terapèutica individual com en l’àmbit de la col·lectivitat, la recuperació d’una actitud creativa orientada a la auto realització individual i comunitària. Per aquest motiu, ha de posar a disposició, també a places, carrers i espais públics, tots aquells recursos necessaris per la promoció d’aquesta idea.

No és fàcil i mai ho ha estat, però malgrat tot, la psicologia té els fonaments teòrics i epistemològics, marcs conceptuals al voltant de la personalitat, escoles, metodologies i els recursos suficients i necessaris per afavorir aquest procés. A més a més, té la responsabilitat ètica de fer-ho efectivament. No en va el patiment humà, en qualsevol de les seves manifestacions, ha estat sempre objecte de la psicologia.

 

 

Bibliografia complementaria.

Ana Gimeno-Bayón y Ramón Rosal (2003): Psicoterapia integradora humanista II. Manual para el tratamiento de 69 problemas que aparecen en distintos trastornos de personalidad. Barcelona.Ed. IEF de Psicología Humanista.

Barry S. Levy i Victor W.Sidel (2009), Crisi econòmica i salut pública, Revista de Medicina Social, Vol.4. Núm.2

Font i Rodon, J (1999): El malestar en les societats de benestar. Quaderns Fundació Joan Margall. (46).

Fromm, E (1989): Del tener al ser. Caminos y extravíos de la conciencia, Barcelona. Ed. Paidós

Fromm, E (1984) Sobre la desobediencia, y otros ensayos.Barcelona. Paidós.

Jonas, H (1995).El principio de responsabilidad.Ensayo de una ética para la civilización tecnológica.Barcelona, Herder

Huertas, Rafael (1999), Neoliberalismo y políticas de salut .El Viejo Topo. Barcelona.

Levitsky, A i Perls, F. (1970) 1973. Las reglas y juegos de la terapia gestáltica, en Teoría y técnica de la psicoteràpia gestáltica. Buenos Aires: Arrorrortu.

Ludovico, Silva (1983). La alienación como sistema. Caracas. Alfadil Ediciones.

Maslow, A (1968) 1976. El hombre autorrealizado. Barcelona: Kairós

Maslow, A (1991). Motivación y personalidad. Madrid: Ediciones Díaz de Santos S.A

O’Connor, James (1981):La crisi fiscal del Estado. Barcelona: Ediciones Península.

Peter L.Berger y Thomas Luckman (1988). La construcció social de la realitat. Barcelona. Herder.

Ramón Rosal Cortes y Ana Gimeno-Bayón Cobos ( 2001): Cuestiones de psicología y psicoterapias humanistas.  Barcelona .Instituto Erich Fromm de Psicología Humanista. Font i Rodon, J (1999): El malestar en les societats de benestar. Quaderns Fundació Joan Margall. (46)

Eumed.net Enciclopedia virtual (s.d) Recuperat el 18 d’abril de 2014, de http://www.eumed.net/cursecon/economistas/kuznets.htm

III International conference on gross national happiness (s.f) Recuperat el 18 d’abril de 2014, de http://www.gnh-movement.org/

La felicidad interna bruta (s.d) Recuperat el 18 abril de 2014, de http://www.felicidadeinternabruta.org.br/en.html

Santa Lucía, Patricia, La felicidad, 2009. http://www.elclarin.cl/index.php?option=com_content&task=view&id=19296 , [Consulta: Dimarts, 15 d’abril de 2014].

[1] IDESCAT. Primer trimestre 2014. http://www.idescat.cat/treball/epa?tc=4&id=ic40)  [Data de consulta 14 maig 2014 ] . La taxa d’atur era del 22,1%

[2] Informe del Síndic de Greuges de Catalunya 2012. (s.d) (http://www.sindic.cat/site/unitFiles/3346/Informe%20pobreza%20infantil%20(versi%C3%B3n%20parlamento)%20castellano.pdf) [Data consulta: 18 abril 2014]

[3] Tal com es va plantejar a l’Organització Mundial de la Salut l’any 1946

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s