Creixement… personal ?

Quan parlem de creixement personal ho podem fer des de diferents aproximacions, no existeix una definició clara i definitiva del concepte, malgrat en aquests temps és utilitzat sobremanera. Així doncs, malgrat el concepte fa referència a un procés individual, en la seva essència no el podem deslligar del procés dialològic interpersonal, intrapersonal i transpersonal. És a dir, un no creix sol sinó en interacció amb els altres i l’entorn. En aquest sentit, potser hauríem de deixar de parlar de creixement personal i parlar més aviat del creixement dialològic de l’ésser humà, ara bé, si amb personal ens referim al fet irrepetible, únic i exclusiu de cadascú podem acceptar-ho.

coaching

En el que molts autors i nosaltres mateixos podem estar d’acord és que es tracta d’un procés, un procés que s’inicia en una etapa de la vida on un comença a encaixar o alinear diferents aspectes que ha anat desenvolupant al llarg de la seva existència i comença el procés d’adonar-se. Per tal d’aproximar-nos-hi direm que es tracta d’un procés on cadascú de manera molt particular i exclusiva desenvolupa tot un conjunt de potencialitats pròpies de l’ésser humà, potencialitats que han d’estar en concordança o alineades amb un projecte existencial, flexible, escollit de forma conscient i lliure, que nodreix a un i als altres, alineat també amb els valors essencials que mouen a cadascú de nosaltres i mogut amb una clara actitud d’obertura a l’experiència.

En la societat que vivim és evident que no es promou doncs els creixement personal des la perspectiva que estem plantejant, més aviat entén el creixement personal com un procés acumulatiu d’èxit, diners i poder, on es constata una alienació de l’ésser humà que lluny de l’experiència autèntica, de la connexió dialològica amb els altres, un mateix i amb l’entorn, es dilueix i es perd, sense més rumb que el que marquen les campanyes publicitàries, les modes i la satisfacció immediata de les necessitats.

Un cop un s’adona d’aquesta realitat i vol encaminar-se cap a un procés autèntic ha de plantejar-se que l’està allunyant del seu procés natural, quin són els impediments o els obtacles psicològics que no permeten un fluir de l’expressió autèntica de cadascú.

Aquí tenim tres tipus d’impediments, bloquejos, dispersions i distorsions. Quan parlem de bloquejos fem referència a aquells obstacles psicològics que no permeten experimentar o fluir en determinades reaccions emocionals com la tristesa, la ràbia, la por…que serien pròpies en determinades situacions, l’absència de les quals ens fa sospitar que existeixen dificultats. Així, per exemple, davant la mort d’un ésser proper, la no expressió de la tristesa a través de les seves manifestacions pròpies com el plor, l’abatiment… pot ser indicatiu de bloquejos personals que caldria treballar. En moltes ocasions la nostra societat no se sent còmoda amb emocions com la ràbia o la tristesa i els individus vivim en silenci i solitari aquestes expressions.

La dispersió també és un dels impediments que no ens permeten adonar-nos i fluir. Aquest mecanisme genera confusió, un no sap ben bé que li està passant, quins són els seus problemes o dificultats, no es centra en res concret i l’energia es dilueix ineficientment en un magma d’inconcrecions que no porten enlloc. La nostra atenció sembla està essent educada per no centrar-se en res, la quantitat d’estímuls diaris que rebem responen a un procés educatiu del sistema per que el contacte amb un mateix, amb les nostres pròpies sensacions i el nostre propi procés cognitiu i de raciocini quedi en un segon terme, i atrapats aquí, cerquem la satisfacció en la immediatesa de la compra compulsiva, o la satisfacció fora de qualsevol criteri o constructe ètic personal si n’hi ha.

Finalment un dels altres mecanismes que ens allunyen d’un procés autèntic és la distorsió, la distorsió no és res més que la pèrdua de contacte amb la realitat, bé sigui per il·lusions poc fonamentades en la realitat o per perjudicis que també s’allunyen del que és veraç i contrastat. En aquest cas no calen molts exemples, els processos de distorsió de la realitat estan a l’ordre del dia i s’utilitzen indiscriminadament en els mitjans de comunicació i com no en les relacions interpersonals per alimentar en moltes ocasions les sensacions de pertinença a un grup o col·lectiu. Els arguments d’uns i altres no són debatuts de manera raonada sinó plantificats com a murs, com estructures immòbils i sòlides tot i sabent que la realitat és molt més complexa que l’estructuració d’un discurs per molt coherent que pugui ser.

Molts de nosaltres hem topat amb aquestes dificultats i va bé fer-les emergir per actuar i reconduir el nostre propi procés de creixement personal. Adonar-nos que aquest mecanismes poden interrompre o impedir el nostre treball personal no és fàcil però un cop evidenciat un pot posar fil a l’agulla per actuar en conseqüència.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s