I ara res. Tot continua com ho vàrem deixar. Si efectivament, les coses han canviat però no tant com per dir que tot és diferent. El coronavirus ha posat en evidència les mancances del sistema i les mancances personals, però es que abans ja hi eren. Ha posat sobre la taula el que ja sabíem, existeixen diferències importants en la nostra societat que generen importants perjudicis a diferents col·lectius. Especialment els infants i les persones més grans, però també persones amb malalties cròniques, persones amb habitatges precaris, amb sous precaris, amb treballs precaris, persones amb discapacitat. No cal que els hi posem nom. Tothom coneix com s’anomen, Maria, Joana, Pep… veïns i veïnes de casa nostra. Em ressona una i altra vegada allò de “tot canvia perquè tot resti igual”, quina llàstima !! Però en realitat quina oportunitat ! Oportunitat perquè si realment tot plegat és així, és això, només queda un camí, la transformació personal.  

No ens enganyem, la societat on vivim és un reflex fidedigne de nosaltres mateixos. Tot el que traspassa la barrera de lo privat i mirem astorats als mitjans de comunicació, no és res que abans no hagi estat gestat en l’àmbit relacional privat, on individualment ens hem relacionat.  Es aquí on hem de traslladar la nostra mirada. Com ens estem relacionant amb els altres, amb el medi, amb nosaltres mateixos? De la resposta que en surti també en sortirà un model o altre de societat. Cosa que em recorda el conte de Bucay, on un infant demanava reiteradament al seu pare de jugar una estona. El pare mirava de trobar excuses i allargar el moment perquè la feina… la feina… fins que se li va acudir que una manera dilatar el temps de la trobada, fins al punt que l’infant és desdis del seu objectiu, seria que aquest muntés un puzle. Així que el pare, va trobar una revista de la que va retallar una fulla on hi havia dibuixat el mapa polític del món, la va tallar a trossos i va demanar al seu fill que quan el tingues muntat el mapa retallat ara en mil bocis jugarien. Naturalment el pare no s’imaginava que el seu fill pogués fer-ho i que segurament desistiria i abandonaria. No va ser així, perquè l’infant es va adonar que a l’altra cara del full hi havia una persona. Va muntar la persona i el mapa es va muntar sol.   

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s