I ara què?

I ara què?

I ara res. Tot continua com ho vàrem deixar. Si efectivament, les coses han canviat però no tant com per dir que tot és diferent. El coronavirus ha posat en evidència les mancances del sistema i les mancances personals, però es que abans ja hi eren. Ha posat sobre la taula el que ja sabíem, existeixen diferències importants en la nostra societat que generen importants perjudicis a diferents col·lectius. Especialment els infants i les persones més grans, però també persones amb malalties cròniques, persones amb habitatges precaris, amb sous precaris, amb treballs precaris, persones amb discapacitat. No cal que els hi posem nom. Tothom coneix com s’anomen, Maria, Joana, Pep… veïns i veïnes de casa nostra. Em ressona una i altra vegada allò de “tot canvia perquè tot resti igual”, quina llàstima !! Però en realitat quina oportunitat ! Oportunitat perquè si realment tot plegat és així, és això, només queda un camí, la transformació personal.  

No ens enganyem, la societat on vivim és un reflex fidedigne de nosaltres mateixos. Tot el que traspassa la barrera de lo privat i mirem astorats als mitjans de comunicació, no és res que abans no hagi estat gestat en l’àmbit relacional privat, on individualment ens hem relacionat.  Es aquí on hem de traslladar la nostra mirada. Com ens estem relacionant amb els altres, amb el medi, amb nosaltres mateixos? De la resposta que en surti també en sortirà un model o altre de societat. Cosa que em recorda el conte de Bucay, on un infant demanava reiteradament al seu pare de jugar una estona. El pare mirava de trobar excuses i allargar el moment perquè la feina… la feina… fins que se li va acudir que una manera dilatar el temps de la trobada, fins al punt que l’infant és desdis del seu objectiu, seria que aquest muntés un puzle. Així que el pare, va trobar una revista de la que va retallar una fulla on hi havia dibuixat el mapa polític del món, la va tallar a trossos i va demanar al seu fill que quan el tingues muntat el mapa retallat ara en mil bocis jugarien. Naturalment el pare no s’imaginava que el seu fill pogués fer-ho i que segurament desistiria i abandonaria. No va ser així, perquè l’infant es va adonar que a l’altra cara del full hi havia una persona. Va muntar la persona i el mapa es va muntar sol.   

Desenmascarando la felicidad

Desenmascarando la felicidad

Ahora que el coronavirus está desenmascarando las debilidades de nuestra sociedad y por ende, también la dictadura de la felicidad que se había impuesto como norma (no hay más que pasearse por la redes sociales para observar que de todas ellas emana una felicidad sin igual). Pero en estos momento, parece que la felicidad, narrativamente construida por los postulados neoliberales, en los que cada uno de nosotros éramos los responsables de nuestra felicidad y por lo tanto, estábamos obligados a ser felices y de no ser así, debíamos sentirnos culpables por no sobreponernos a las dificultades. La riqueza y la pobreza, el éxito o el fracaso, la salud y la enfermedad sólo respondían a nuestros actos.

Pero esta visión olvida o enmascara algo, intenta hacernos creer y por lo tano nos desempodera colectivamente. Intenta implantar la idea que no hay problemas sociales estructurales sino deficiencias psicológicas individuales.

Si bien es cierto que cada un@ de nosotr@s hace su particular proceso de crecimiento personal, este no puede construirse al margen de los lazos colectivos. Como seres relacionales, la felicidad sea cómo sea que un@ la defina, tiene profundas raíces colectivas.

De la crisis del coronavirus deberíamos posibilitar que las emociones como la ira, la tristeza, la melancolía, el enfado, la angustia todas ellas vilipendiadas por la dictadura de la felicidad neoliberal, se conviertan en activadoras del cambio social i personal. Bien canalizadas cumplirán con la función de empoderarnos si somos capaces de no dejarnos arrastrar por su cara más cruda.

 

Menores y Covid-19

Menores y Covid-19

Si visitáis esta página podréis encontrar información que os pude ser útil para hablar con los más pequeños sobre la situación actual. En ella encontrareis recursos que os pueden ser de utilidad a más de reflexiones muy pertinentes para hablar con los más pequeños. Cuentos y vídeos que podrían ser útiles.

Menores y coronavirus

 

 

10 contes per treballar el dol i les pèrdues amb els infants

Son moments difícil per moltes famílies i sovint no tenim les eines per poder comunicar adequadament als  nostres infants què està passant. Davant la mort d’un familiar proper i davant la situació de confinament que estem vivim repasar alguns llibres que ens poden servir d’orientació per parlar de la mort i la pèrdua ens pot anar bé a tothom.

Aqui us deixo un web amb informació d’alguns dels recursos que podeu disposar a través de 10 contes per treballar el dol i les pèrdues amb els infants

Confinament i psicologia

Confinament i psicologia

El Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya ha publicat una guia de gestió psicològica per afrontar les quarantenes i confinaments obligats pel coronavirus. L’objectiu és doble: evitar que emocions com la por, la tristor, l’avorriment o l’angoixa interfereixin en la ja prou complexa situació sanitària.

Consells útils per mantenir la calma i viure amb intel·ligència i bona disposició el fet de no poder sortir de casa.

1. INFORMAR-SE BÉ: Consulta canals oficials, evita la sobreinformació i contrasta els continguts de les xarxes socials. Dedica una estona a informar-te però no més, moltes són repetitives i no aporten informació important.

2. INFORMAR BÉ ELS ALTRES: Si t’has contagiat, explica-ho de forma clara i ràpida. Evita escampar rumors i informacions falses. Si tens infants a càrrec teu, respon a les seves preguntes de manera entenedora, sense mentir ni alarmar. Si tens persones infectades a càrrec teu, ofereix-los suport emocional i material. Si tens persones ingressades en una residència, vetlla perquè estiguin ben informades i sàpiguen el motiu de l’absència de visites.

3. ORGANITZAR-SE: A casa, acorda la logística domèstica durant la quarantena (compres, cura dels familiars, espais aïllats, etc.) No donis res per suposatA la feina, explica de forma clara i imminent la teva situació als teus superiors, equips i proveïdors, per poder prendre decisions i canviar rutines si cal. Si és possible pacta el teletreball i/o la delegació en altres persones, i estigues al dia de les mesures extraordinàries que pugui aprovar l’Administració.

Si has de treballar des de casa, estableix un espai i un horari al més semblant possible al que feies abans. Mantenir certes rutines t’ajudarà a mantenir l’ordre mental i la sensació de normalitat.

4. ESTAR CONNECTAT: No poder veure els teus en persona no significa no estar-hi en contacte! Truca’ls, envia’ls missatges, feu videoconferències… Us sentireu menys aïllats i més a prop.

5. CUIDAR-SE I PROTEGIR-SE: Segueix les recomanacions i mesures de prevenció de les autoritats sanitàries. Confia en la ciència i en el nostre sistema de salut. No prenguis més mesures de les necessàries. Això no et farà estar més segur i, en canvi, alimentarà la teva por i la dels que t’envolten, en especial la dels més petits. No facis consultes mèdiques supèrflues i fes vida normal en la mesura del que sigui possible.

6. RELAXAR-SE I DISTREURE’S: Accepta que hi ha una part de la situació que no pots controlar ni preveure. Utilitza tècniques per relaxar-te (respiracions profundes, ioga, meditació, activitats o moviments que ens facin sentir bé). Intenta fer exercici , sobretot si el teu confinament és preventiu. Gaudeix del teu temps lliure i de la gran oferta d’oci en línia gratuït de què disposes. Fes servir el sentit de l’humor.

7. TREURE’N LA PART POSITIVA: Tens un moment per parar i reflexionar sobre les teves prioritats. És una gran ocasió per compartir tasques domèstiques i donar-hi valor. Aprofita la calma per imaginar i crear: jocs per als infants, guions de teatre, poemes, il·lustracions, invents, projectes que tenies en un calaix. Recorda que només es tracta d’una situació temporal, passada la qual tots haurem après moltes coses.

 

 

Informació de salut positiva davant el confinament. Salut i recomanacions

 

Apropa’t a tu mateix

dibujo-mujer-germinando

El dia 21 de desembre hem preparat un espai per tu.  Just abans d’acabar l’any, que millor que fer una petita parada. Apropar-se a un mateix, un espai per interioritzar, per trovar-se a través del cos, el moviment, el ioga, la meditació. Una proposta acompanyada per Sol Ramírez i Antoni Rocha. El proper 21 de desembre. No et perdis l’oportunitat de trovar-te amb tu mateix amb la millor companyia i cura.

Dedicarem un dia a fer un treball personal i d’interiorització, un espai per crèixer i llaurar la terra o posar la llavor per afrontrar noves perspectives davant la vida.

El taller estarà acompanyat per Sol Ramírez facilitadora de Rio abierto i Antoni Rocha.

Si vols més información pots escriure a antonirochalopez@gmail.com o al wapssap 606920689

Més información:

Jornada Apropa’t

Començar de nou ! Un nou curs!

Començar de nou ! Un nou curs!

La fi de les vacances per molta gent representa un “començar de nou”. No és un començar qualsevol, ni tant sols s’assembla a molts altres inicis que es donen al llarg de l’any. No és un primer de gener, ni el dia del teu aniversari, es tracta d’un inici particular, un començament agredolç. Es un punt d’inflexió significatiu on acceptant o no el que vindrà caminem pel mateix sender que altres vegades. Potser és aquest el problema, la monotonia, aquell tornar a començar feixuc, cansat i repetitiu, deixant enrere ja les necessàries vacances terapèutiques on un “carrega les piles”. Sempre m’ha sobtat aquesta expressió “carregar les piles”, és a dir, trobar-se amb el amics, dedicar més temps a la família, a un mateix, donar-se temps per cultivar la lectura, l’esport, passejar per la natura, contemplar-la, pausar-se… tot això és “carregar les piles”. Més aviat, jo li diria sanejar-se, trobar un espai per la salut i l’harmonia. I la pregunta és que fem per descarregar-les o no mantenir-les a punt?, això continuant amb el símil “duracell” si em premeteu la broma.

Si ens ho plantegem bé, “començar de nou” ho fem a cada moment, jo, ara mateix cada tecla que toco és la primera vegada que ho faig, però sense filar tant prim, és veritat que hi ha començaments significatius, començaments que representen un “començar de nou”, que es troben en l’imaginari col·lectiu. Un d’aquests és tornar a la feina, o tornar al nou curs després d’un cert espai d’aparent llibertat, on sembla, que sortim de l’engranatge on estem atrapats. I clar ! a qui li agrada tornar a estar atrapat a l’engranatge? I com és que estem atrapats en l’engranatge? Es una qüestió d’actitud? És a dir, si la meva actitud fos una altra davant aquest tornar, segurament seria més lleu, no em sentiria tant malament?. O no, no té res a veure amb l’actitud, i es tracta més aviat d’estructures sociopolítiques i econòmiques forjades amb cura per mantenir-se en la perpetuïtat i que necessiten de tots i de tothom per contribuir al seu funcionament?

Al meu parer ambdós plantejaments tenen el seu pes específic i des d’ambdós cal treballar per sentir-nos millor. Aleshores, es tracta de canviar d’actitud al començament del nou curs? La resposta és no, no és simplement una qüestió d’actitud  i aquí entrem ja en el treball personal. Quan parlem del manteniment de la nostra salut psíquica i física fem referència a la qualitat de treballar a cada moment independentment de la nostra circumstància. Sembla més fàcil parlar de mantenir-nos físicament saludables, fent esport, tenint una bona alimentació i visitant regularment al metge, que parlar de la nostra salut psíquica. Es veritat que no podem separar cos i ment amb la facilitat que s’havia fet en altres temps. Ara podem dir que la simbiosis és total i indestriable. Per tant, la salut física contribueix a la psíquica i a la inversa. Cal doncs trobar un espai per cada cosa, també per la salut psíquica, per la nostra creativitat i relacions saludables. No podem esperar a trobar aquest espai tant sols en període de vacances. Només així, podrem esmorteir les sensacions d’aquest “començar de nou”, perquè ja no serà un començar de nou sinó un continuar saludable amb nosaltres mateixos, amb la nostra vida.

“Sense relació, no sóc jo”

Efectivament som relació, som ésser relacionals, ens relacionem amb el món i amb la seva vida a diari. Ens relacionem amb l’entorn i amb la resta d’éssers vius del nostre planeta, ens relacionem també amb el regne mineral. Tota relació parla de l’ésser humà, d’una mirada discursiva particular, d’una mirada dominant entre totes les mirades possibles.  I dic dominant, perquè malgrat es veritat que existeixen multitud de mirades, multituds de formes i maneres de viure i conviure, de relacionar-nos amb allò-altre, configurat aquest com a parts (si això és possible) i com a totalitat, també és veritat, que davant aquesta enorme diversitat de discursos, n’hi ha un que s’imposa sobre la resta.  Es tracta d’un discurs que no fa cap bé sobre la psicologia individual i/o col·lectiva, i només respon a interessos socioeconòmics i polítics. Interessos que avui en dia es continuen movent en un vell paradigma del benefici econòmic malgrat allò-altre. Malgrat el canvi climàtic, malgrat la crisi de refugiats, malgrat la desaparició accelerada de biodiversitat al nostre planeta, malgrat la desaparició de tradicions i cultures que fins al moment convivien amb harmonia amb l’entorn, malgrat la possibilitat d’energies alternatives….malgrat tot el que un pugui pensar que podria afavorir la relació de l’ésser humà amb allò-altre.

Així doncs, si revisem les nostre relacions amb els altres i el nostre entorn, podem observar que majoritàriament trenquem ponts, ens aïllem, ens distanciem i ens anem tancant cadascú amb si mateix. No ens enganyem, tenir una gran quantitat de seguidors a les xarxes socials no vol dir que la relació amb allò-altre sigui satisfactòria, és a dir, contribueixi a construir una vida saludable tant a nivell psicològic individual com col·lectiu.

Les xarxes virtuals, estan desvirtuades. Allò virtual em recorda el mite de la caverna de Plató, un espai on es reflexa la realitat, però que no és la realitat. Allò virtual no necessàriament però pot contribuir a l’aïllament i a la reproducció d’un sistema relacional que es mogui per motivacions, desitjos i interessos particulars. Un engranatge fonamentat en la pròpia satisfacció que no permet cap tipus de dubte, erigint les pròpies necessitats, desitjos i motivacions, com dictadors psicològics d’una personalitat que poc a poc es fa esclava de les seves necessitats i desitjos sense permetre la reflexió i el canvi.  En aquest punt, quan tot es converteix en un enllaç desitjat, en un algoritme que defineix la nostra personalitat estem perdent la batalla. Estem perdent la batalla si no fem del nostre món relacional un món on contribuir a la construcció satisfactòria d’allò-altre, poc a poc, també deixarem de ser, en el sentit que cada cop més estarem desconnectats de nosaltres mateixos. Aquesta és la paradoxa, en un món hiperconnectat, cadascú de nosaltres viu desconnectat de si mateix. 

Comprendre’s a un mateix implica comprendre’s en relació amb allò-altre. Què fas per contribuir a la salut del planeta? Reciclatge? Què fas per contribuir a una millor relació amb els teus fills? Què fas per contribuir a una millor relació amb els éssers que estimes? Què fas per la crisi de refugiats? Què fas en benefici del teu barri i els teus veïns? Què fas, què pots dir de com et relaciones amb l’entorn més immediat?

Només responent a aquestes preguntes i tantes altres relacionades, un es descobreix a si mateix. Possiblement el que vegui no li agradi, però és un bon camí per començar a sanar la relació que existeix amb els seu món i construir una personalitat saludable al temps que contribueix a la salut del seu entorn. I tot comença amb un bon dia, amb una encaixada de mans, amb una abraçada, fent unes hores de voluntariat, menjant saludable, no malgastant energia, no utilitzant plàstic….. per on vols començar?

© antoni rocha

 

Neuroplasticitat i depressió

L’aprenentatge i la neuroplasticitat neuronal van íntimament lligades. Aprendre vol dir establir noves connectivitats, noves representacions del món que amplien o superen a les anteriors, gràcies a nous ímputs o conflictes cognitius que resolen en nous aprenentatges adaptatius. Per tant, és la capacitat de generar nous circuits però a la vegada la capacitat de desconnectar aquells que ja no són útils, que no ens serveixen.

Es evident que aprenentatge i entorn van molt lligats, nosaltres ens adaptem a diferents entorns siguin aquests hostils o no, tenim una gran capacitat adaptativa i de resposta, si més no, durant un determinat període de temps podem arribar a suportar alts nivells d’estrés. Després d’aquest espai de temps si no hi ha nous canvis els nostres recursos psicofísics es poden veure deteriorats, afectant la nostra salut i capacitats, de manera que les nostres estructures neurològiques, els nostres circuits no s’estructuren adequadament i poden sorguir dificultats importants a la nostra vida diària. En aquest sentit, la principal diferència entre un cervell deprimit i un que no ho està, és que el primer està hiperconnectat, cosa que ens explicaria perquè la depressió clínica sols anar associada a ansietat, manca d’atenció i concentració, problemes de memòria o transtorns del son. Segons els estudis d’Andrew Leuchter, el cervell sa ha de ser capaç de sincronitzar, primer i desincronitzar després diferents àrees del nostre cervell per reaccionar davant el que ens va succeint dia a dia, regular l’ànim, aprendre i resoldre problemes. Però quan es perd la regulació d’aquest procés i multitud de sinapsis queden obertes al mateix temps aquest fenòmen acaba per deprimir-nos. Per que això no es converteixi en una veritable dificultat, cal mantenir-se alerta, està oberts a nous aprenentatges que impliquin el cos i el seu moviment a través de l’esport o de qualsevol altra activitat. Mantenir el cos en moviment contribueix a l’estructuració saludable dels mecanismes del nostre cervell. La depressió en conduix a l’inmobilisme degut possiblement a canvis neuroquímics del nostre cervell. En la mesura del possible, el moviment pot contrarestar aquest fenòmen, cal fer l’esforç de manternir-nos actius per contribuir a un bon estat de salut del nostre cervell. Actius física i cognitivament. 

 

 

Metodo KIVA – Contra el Bullyng escolar

Resultado de imagen de bullying

En el triangle de la violència trobem tres agents implicats: Víctimes, agressors i espectadors. Sembla fàcil delimitar les línies que separen a uns i altres a primera vista però és evident que cal trencar el triangle en algún punt perquè no s’imposi la llei del silenci on els agressors actuiïn amb impunitat. Aquí us deixo un enllaç d’un programa anti-bullying molt interessant de cares a neutralitzar els agressors.

http://www.kivaprogram.net/ssc-en/news/los-primeros-pasos-en-la-implementaci%C3%B3n-del-programa-anti-bullying-finland%C3%A9s-kiva-en-los-pa%C3%ADses-hisp%C3%A1nicos

En què consisteix el mètode Kiva

L’objectiu del mètode Kiva desenvolupat contra el bullyng escolar és que els alumnes ni donin suport a l’assetjador ni silenciïn l’assetjament, sinó que demostrin el seu suport a la víctima i comuniquin l’assetjament als professors. El programa Kiva busca trencar el silenci, per por, inseguretat, per no saber què fer, per no ser conscients del dany provocat o per una errònia concepció de que l’alumne que assetja és, en termes col·loquials, el ‘guai’, que moltes vegades amaga el bullyng. Un silenci que aïlla i deixa sola la víctima, quan hauria de ser tot el contrari. De fet, tal com assenyalen els experts, l’assetjament es pot definir com un fenomen de grup. D’aquí la importància, i on radica l’èxit d’aquest mètode, en actuar amb els testimonis, per evitar amb la seva actitud reforçar l’assetjador. El mètode Kiva aporta als estudiants eines per saber detectar el bullyng i, sobretot, saber com actuar.

El mètode Kiva consta en lliçons i diferents treballs sobre el respecte als altres, l’empatia, les relacions humanes, la comunicació, les emocions, a realitzar al llarg del curs, adaptats al grau d’estudi, i dirigits a que els alumnes comprenguin l’important que és assumir la seva responsabilitat per evitar i aturar l’assetjament escolar. En concret, el programa Kiva inclou una vintena de classes en tres etapes de la vida escolar, als 7, als 10 i als 13 anys per reconèixer les diferents formes d’assetjament i on realitzen exercicis per millorar la convivència.

L’objectiu del treball a nivell de classe és educar els alumnes sobre el seu paper a l’hora d’aturar l’assetjament. Així, en lloc d’aprovar de manera silenciosa o encoratjar a l’assetjador, els nens comencen a donar suport al alumnes assetjat, un gest amb el qual transmeten el missatge de desaprovació de l’acte. El sentit compartit de responsabilitat ajuda a canviar les normes de grup i a no acceptar l’assetjament escolar.