Creixement… personal ?

Quan parlem de creixement personal ho podem fer des de diferents aproximacions, no existeix una definició clara i definitiva del concepte, malgrat en aquests temps és utilitzat sobremanera. Així doncs, malgrat el concepte fa referència a un procés individual, en la seva essència no el podem deslligar del procés dialològic interpersonal, intrapersonal i transpersonal. És a dir, un no creix sol sinó en interacció amb els altres i l’entorn. En aquest sentit, potser hauríem de deixar de parlar de creixement personal i parlar més aviat del creixement dialològic de l’ésser humà, ara bé, si amb personal ens referim al fet irrepetible, únic i exclusiu de cadascú podem acceptar-ho.

coaching

En el que molts autors i nosaltres mateixos podem estar d’acord és que es tracta d’un procés, un procés que s’inicia en una etapa de la vida on un comença a encaixar o alinear diferents aspectes que ha anat desenvolupant al llarg de la seva existència i comença el procés d’adonar-se. Per tal d’aproximar-nos-hi direm que es tracta d’un procés on cadascú de manera molt particular i exclusiva desenvolupa tot un conjunt de potencialitats pròpies de l’ésser humà, potencialitats que han d’estar en concordança o alineades amb un projecte existencial, flexible, escollit de forma conscient i lliure, que nodreix a un i als altres, alineat també amb els valors essencials que mouen a cadascú de nosaltres i mogut amb una clara actitud d’obertura a l’experiència.

En la societat que vivim és evident que no es promou doncs els creixement personal des la perspectiva que estem plantejant, més aviat entén el creixement personal com un procés acumulatiu d’èxit, diners i poder, on es constata una alienació de l’ésser humà que lluny de l’experiència autèntica, de la connexió dialològica amb els altres, un mateix i amb l’entorn, es dilueix i es perd, sense més rumb que el que marquen les campanyes publicitàries, les modes i la satisfacció immediata de les necessitats.

Un cop un s’adona d’aquesta realitat i vol encaminar-se cap a un procés autèntic ha de plantejar-se que l’està allunyant del seu procés natural, quin són els impediments o els obtacles psicològics que no permeten un fluir de l’expressió autèntica de cadascú.

Aquí tenim tres tipus d’impediments, bloquejos, dispersions i distorsions. Quan parlem de bloquejos fem referència a aquells obstacles psicològics que no permeten experimentar o fluir en determinades reaccions emocionals com la tristesa, la ràbia, la por…que serien pròpies en determinades situacions, l’absència de les quals ens fa sospitar que existeixen dificultats. Així, per exemple, davant la mort d’un ésser proper, la no expressió de la tristesa a través de les seves manifestacions pròpies com el plor, l’abatiment… pot ser indicatiu de bloquejos personals que caldria treballar. En moltes ocasions la nostra societat no se sent còmoda amb emocions com la ràbia o la tristesa i els individus vivim en silenci i solitari aquestes expressions.

La dispersió també és un dels impediments que no ens permeten adonar-nos i fluir. Aquest mecanisme genera confusió, un no sap ben bé que li està passant, quins són els seus problemes o dificultats, no es centra en res concret i l’energia es dilueix ineficientment en un magma d’inconcrecions que no porten enlloc. La nostra atenció sembla està essent educada per no centrar-se en res, la quantitat d’estímuls diaris que rebem responen a un procés educatiu del sistema per que el contacte amb un mateix, amb les nostres pròpies sensacions i el nostre propi procés cognitiu i de raciocini quedi en un segon terme, i atrapats aquí, cerquem la satisfacció en la immediatesa de la compra compulsiva, o la satisfacció fora de qualsevol criteri o constructe ètic personal si n’hi ha.

Finalment un dels altres mecanismes que ens allunyen d’un procés autèntic és la distorsió, la distorsió no és res més que la pèrdua de contacte amb la realitat, bé sigui per il·lusions poc fonamentades en la realitat o per perjudicis que també s’allunyen del que és veraç i contrastat. En aquest cas no calen molts exemples, els processos de distorsió de la realitat estan a l’ordre del dia i s’utilitzen indiscriminadament en els mitjans de comunicació i com no en les relacions interpersonals per alimentar en moltes ocasions les sensacions de pertinença a un grup o col·lectiu. Els arguments d’uns i altres no són debatuts de manera raonada sinó plantificats com a murs, com estructures immòbils i sòlides tot i sabent que la realitat és molt més complexa que l’estructuració d’un discurs per molt coherent que pugui ser.

Molts de nosaltres hem topat amb aquestes dificultats i va bé fer-les emergir per actuar i reconduir el nostre propi procés de creixement personal. Adonar-nos que aquest mecanismes poden interrompre o impedir el nostre treball personal no és fàcil però un cop evidenciat un pot posar fil a l’agulla per actuar en conseqüència.

 

Camí de silenci…

4462606_640pxQuantes vegades no hem volgut estar sols, aïllar-nos del món, que ens deixin en pau, passejar-nos en solitari per camins i racons de silenci i reclusió. Segurament han esta moltes les vegades, algunes amb més èxit que d’altres. Però ens hem preguntat mai què ens mou cap aquest estat? Ens hem preguntat mai perquè cerquem un espai d’aquestes característiques, quan el que és habitual és que aquest espai es produeixi de manera natural. Només cal mirar al nostre entorn, els arbres, les plantes, els animals, el rierol, la mar, la muntanya, el vent, la pluja… tot viu, neix, creix i es transforma en la soledat i el silenci, i en canvi nosaltres fem grans esforços per trobar un espai, un temps, uns moments de calma, de serenitat, de pau, de soledat, de tranquil·litat, un moment per aïllar-nos dels sorolls que ens pertorben.

Quan aparentment sembla que hem aconseguit aquest estat és quan ens adonem de tot el que ens acompanya, la família, la cultura, les nostres creences sobre el que està bé i el que no, la ideologia, el que possiblement pensen els altres de nosaltres mateixos, la nostra pròpia idea de nosaltres mateixos. Cada passa que fem porta una lectura del món, un conjunt de conceptes que s’entrellacen com una malla, limitant-nos com no podria ser d’una altra manera. És com si amb els nostres sentits, amb el nostre pensament llencéssim una xarxa sobre la realitat, una xarxa teixida a mà per cadascú de nosaltres, a base de records, patiments i alegries, com si capturéssim una percepció, una manera de veure les coses, de sentir-les, de gaudir-les o de patir-les. I evidentment, mentre passegem amb aquesta xarxa no estem sols, no podem estar tranquils, serens i amb pau. Aquesta xarxa s’activa a cada moment, inclòs quan estem en silenci, i només ens permet una lectura reduïda del que es mostra davant nostre. Una lectura que ens porta a contradiccions, pors, sospites, agressivitat, actituds egoiques. I són molts els interessos socioeconòmics i polítics que tenen com a fita ajudar-nos a teixir aquest entramat i contribueixen a oferir-nos argumentacions fonamentades en base a estereotips compartits i alimentats per desitjos de plaer i satisfacció. Ens volen aïllats però atrapats per la xarxa conceptual que ells mateixos s’han encarregat de construir a la teva mida, en la mesura que ets víctima de les teves suposades necessitats, i és d’aquesta forma com aquests interessos poden satisfer els seus propòsits de poder, control i dominació sobre la llibertat individual.

En definitiva estar sol/a vol dir trobar-te amb un ésser un tant desconegut, fràgil, vulnerable, desproveït d’una idea de si mateix i amb comunió amb el silenci, un silenci que va més enllà de so de les paraules, un silenci que silencia també les imatges preconcebudes de tot i de tothom, que es mou al marge de l’entramat de necessitat-desig promogut molt especialment en la nostra societat de consum. Estar sol vol dir néixer a cada instant, mirar amb els ulls d’un nadó que encara no ha començat a teixir la seva xarxa de pensaments, que desconeix el significat de les paraules més simples i que no pot estar aïllat del món perquè pertany al món i d’ell en depèn la seva supervivència. Soledat i aïllament doncs, són paraules d’entrada sense equivalència.

Ens podem preguntar si es possible despendre’ns d’aquesta xarxa? Però abans hi ha altres preguntes per formular-se. Som capaços de renunciar a la conceptualització que hem adquirit dels nostres mestres i mentors al llarg dels anys?, Som capaços de renunciar a l’ordenació del món d’acord un conjunt de creences adquirides també de la nostra cultura, religió o família? Som capaços de renunciar a la seguretat que ens dona tenir-ho tot controlat i esquematitzat en el marc dels nostres paràmetres particulars? Som capaços de renunciar a allò que en un altre dia ens va sembla plaent per obrir-nos a noves experiències? Són preguntes que només es poden respondre en la soledat de cadascú de nosaltres i de cadascú de nosaltres s’en desprendrà una veritat. Una veritat que segurament no estarà allunyada d’una visió de l’ésser humà amb comunió amb els altres éssers humans i la natura.

En un món convulsionat per idees i creences que pretenen generar diferències insalvables entre els éssers humans, no quedar atrapat en aquesta xarxa és tot un repte per qualsevol persona, també per aquells que han obert camins de consciència. Si la soledat no es converteix en un espai de consciència que es pot practicar en companyia o solitud, si no s’entén com una porta oberta a la reconciliació amb els altres i amb un mateix, un espai de no diferència on pots reconèixer el dolor dels altres com a propi i d’on només pot néixer amor i gratitud, no parlem de soledat. La soledat és segurament l’espai on neixen les paraules sinceres, aquelles que per alguna estranya raó es mouen en llibertat en l’entramat dels nostres pensaments sense ésser jutjades ni prejutjades, simplement surten amb naturalitat, és en la soledat on la paraula recobra el seu valor de nexe, de connexió, de comunió amb l’altre. I això és possible perquè en aquest espai de silenci i soledat ens retrobem amb tota la humanitat.

Ens hem preguntat mai quan aquesta soledat i silenci es pertorbada per la cridòria del pensament únic, acompanyada en no poques ocasions per l’espetec de les armes? Quan això succeïx, molt especialment els infants, però també qualsevol de nosaltres pot ser víctima de l’aïllament de l’altre, un altre que es mostra alienat del seu propi estat natural com a ésser humà, allunyat del seu propi centre, essència de la creativitat i l’esperança, un altre que construeix murs de diferència entre el que es comú en tots nosaltres, l’espiritualitat humana.

Només en queda tenir cura i atenció a aquest estat propi, un estat prenominal que durant segles ha regnat al planeta, del que som fills i filles tots els éssers. Pel que fa al humans, la reparació d’aquest estat és essencial per la nostra supervivència en concordància amb la vida. Cadascú ha de trobar el seu camí, amb les seves pròpies eines, amb senzillesa, mirant de desfer amb molt d’amor cada nus d’aquest entramat.

De mica en mica s’omple la pica. Cap a una psicologia emancipadora de la personalitat sana i creativa en un context social advers.

 

“La alienación, en su sentido más general y filosófico, es una pérdida del propio ser, que  es sustituido  por  un ser que no es el que en  propiedad ontológica le corresponde al sujeto” (Ludovico,S, 1983,p.273)

Hem vist com l’Estat de Benestar anava perdent força com ideal assolible. Ja fa temps que es parla de la fi de l’Estat de Benestar (O’Connor,J, 1981) però en aquests moments ens toca de ben a prop. L’Europa social s’ha anat buidant de contingut. Set anys on amics i familiars quedaven a l’atur o en una precària situació socio-laboral[1] i on també, els desallotjaments o la pobresa infantil[2], entre moltes altres problemàtiques socials, han marcat l’agenda sociopolítica més propera. Vivim en una societat globalitzada que està patint greus conseqüències dels desajustos econòmico-financers que afecten a tots els àmbits de la nostra vida. Les deslocalitzacions d’empreses, la corrupció, la crisi de representativitat política i un llarg etcètera, són fonts del malestar, que es van materialitzar en indignació a diferents llocs del planeta i també aquí. Les places van ser ocupades i la gent va sortir al carrer per posar de manifest el seu malestar, la seva indignació. Pel que sembla anem baixant esglaons de la famosa piràmide de Maslow (Maslow,A,1991). Podríem dir metafòricament que la piràmide trontolla, que les fites més elevades proposades en la seva teoria de les necessitats humanes, són cada vegada més inabastables per un important gruix de la població a casa nostra.

Possiblement tot plegat només sigui un símptoma, la punta de l’ iceberg. Els reptes que ha de resoldre l’ésser humà són de tal magnitud, que conviden a una reflexió seriosa entre totes les disciplines i coneixements científics. El panorama és certament desolador, però, no ens agafa per sorpresa. Ja el 2009 Barry S. Levy i Victor W.Sidel, en un article a la revista de Medicina Social,  apuntaven que la crisi econòmica actual tindria efectes importants en relació a la població dels Estats Units. Concretament parlaven de desnutrició, com a resultat de la reducció del poder adquisitiu de les famílies; de l’empitjorament de les condicions de vida de les persones sense habitatge, amb famílies que queden desarrelades dels seus entorns i xarxes socials, anant viure a habitatges més precaris; de l’atur, que pot portar associats factors com empobriment, aïllament social, pèrdua d’autoestima i comportaments poc saludables; consum de drogues, depressió i altres malalties mentals, i  conseqüentment l’augment de la morbiditat ( Barry S. Levy i Victor W.Sidel,2009,p.92-98). Aquests efectes que els autors anunciaven aleshores per la població dels EE.UU, semblen premonitoris respecte a la situació actual que estem vivim a casa nostra, només cal recordar els darrers informes sobre pobresa infantil del Síndic de Greuges.

Davant de tot plegat, la pregunta és absolutament necessària i ha de fer reflexionar al nostre col·lectiu:  Què pot fer la psicologia davant tan aclaparadora realitat? Davant aquesta situació de crisi i els reptes que es plantegen a l’horitzó, pot la psicologia contribuir d’alguna manera, en la mesura de les seves possibilitats, a la transformació de la societat? Pot contribuir la psicologia en la construcció d’una societat més justa i igualitària? Pot acompanyar als individus en els seus processos psicològics i de creixement personal per què puguin contribuir a una societat més saludable? Des del nostre punt de vista creiem que si, creiem que la psicologia i el seu bagatge teoricocientífic, les seves pràctiques psicoterapèutiques, tan individuals com en l’àmbit de grup i les diferents escoles que la configuren, poden, sens dubte, incidir en la transformació de la societat,  en la mesura que, poden contribuir a la millora de la salut individual de les persones. Evidentment, aquesta contribució no pot partir des de la resignació, buscant una homeòstasi que ens permeti veure com a transitori tot el que està passant. No es tracta d’anestesiar, sinó de despertar, de contribuir al despertar individual de les persones per fer possible la seva participació social i política d’una manera responsable, lliure i creativa. És hora, possiblement, d’evidenciar amb més claredat els nexes entre el que és individual i el que és social i fer notori que el benestar individual va més enllà dels processos i estratègies psicològiques individuals. Ja n’hi ha prou de manuals d’autoajuda que volen fer creure en l’omnipotència individual i que advoquen per un canvi radical de vida, per l’obligació d’estar sempre feliç, intentant fer creure a tothom, a través de diferents testimoniatges de poca fiabilitat, en els poders sobrenaturals del pensament positiu, i tantes i tantes altres receptes dogmàtiques que estandarditzen en solucions màgiques la subjectivitat individual. Una biblioteràpia que ridiculitza l’enorme potencial creador de l’ésser humà i la trajectòria científica de la psicologia i del professional de la psicologia.

Els psicòlegs no poden restar impassibles davant la crua realitat que viu la societat en l’actualitat, no poden restar a l’expectativa, esperant que aquesta crisi passi com una més de les que han succeït o succeiran en la història d’aquest sistema econòmico-polític. El psicòleg ha d’estar al costat de les persones més desfavorides, denunciant de manera individual i col·legiada les institucions causants de la crisi, perquè prenguin les mesures necessàries i oportunes per atendre a les persones més necessitades i que les causes objectives del seu patiment puguin ser tractades. R. Huertas, ens comenta que existeixen mecanismes de control i submissió de la ciutadania al sistema, entre el quals hi trobem el mecanisme ideològic que promou la individualització dels problemes de salut, negant les causes socials de la malaltia, amb la idea de fomentar la desmobilització ciutadana vers una actitud crítica i emancipadora (Huertas,1999, p.92-100).

No hi ha dubte que la psicologia té suficients eines i elements d’anàlisi per oferir consideracions, avaluacions i constatacions objectives. Corroborant que, el patiment en temps de crisi, en diferents àrees vitals de les persones, pot repercutir i/o convertir en cròniques, psicopatologies ben diverses, agreujant o posant en evidència conflictes interpersonals i interrelacionals que, fins al moment, passaven desapercebuts, no resolts o que apareixen per primera vegada. En aquest sentit, la psicologia i els psicòlegs, han de ser presents en l’acompanyament d’aquests processos i han de reivindicar el seu paper davant totes les institucions: sanitàries, socials i educatives. Una societat que no sap donar resposta a les necessitats de salut de la seva ciutadania, entesa la salut, com un estat de complet benestar físic, mental i social, i no només com l’absència d’afeccions i malalties[3], és una societat que també emmalalteix.

Aquesta tasca s’ha de fer l’aquí i ara, en aquest precís moment, i oferir les eines necessàries per prendre consciència, en el sentit que Levitsky i Perls suggerien, és a dir, oferir les eines necessàries que permetin comunicar en temps present. Amb consciència del moment present, responent a les preguntes de:  Què està passant ara? Què està sentint un en aquest mateix instant? Quin és el teu ara i aquí? Preguntes que tenen un valor incalculable pel canvi (Levistsky, A i Perls, F, 1970), tan individual com col·lectiu i que situen a l’individu en l’epicentre del principi d’aquest canvi.

Tant de bo, en comptes de parlar del Producte Interior Brut, que fa referència al conjunt de béns i serveis, produïts per un país durant un any, per considerar el seu nivell de benestar i progrés, ens  poguéssim regir per altres mesures que tinguessin en compte, la salut psicològica i emocional de la població, com la Felicitat Interior Bruta. Darrerament,  hem estat sotmesos, a una pluja intensiva de dades macroeconòmiques per part de tots els mitjans de comunicació que, d’una manera gairebé obsessiva, associaven el benestar amb el creixement de l’economia. I hem vist com polítics de diferent signe i institucions de tota mena encotillaven la vida en termes socioeconòmics, apostant per un tipus de creixement, mentre posaven en perill els avenços i conquestes socials en sanitat, educació, justícia i pensions entre altres.

El PIB per càpita no es pot associar de manera correlativa al benestar emocional i psicològic de la població. Per això, sembla interessant més que anecdòtic, la proposta que des de 1972 s’experimenta a Bhutan, on el rei Jigme Singye Wangchuk va crear el concepte de Felicitat Interior Bruta (FIB), mesura que pretén avaluar el benestar psicològic dels seus ciutadans cada dos anys, basant-se en quatre pilars bàsics: desenvolupament sostenible i equitatiu; preservació i promoció de la cultura; conservació del medi; i bon govern. Mesura que està fent reflexionar a importants estadistes i premis Nobel d’economia, com a conseqüència dels bons resultats que, durant les darreres dècades ha obtingut aquest petit país situat a la part oriental de serralada de l’Himalaia.

Els desencadenants de malalties psicològiques són diversos, la realitat és complexa, i és molt poc probable només considerar un factor etiològic específic i únic, però el que sembla clar, que fins i tot, a les malalties infeccioses els factors psicosocials tenen un pes específic. L’actual crisi socioeconòmica que estem vivim, sens dubte, incideix en diferents processos psicopatològics.

“En la major part de malalties s’ha de considerar la intervenció dels anomenats <<esdeveniments vitals>> com a factors desencadenants de la malaltia. Poden ser circumstàncies molt diverses: personals, familiars, laborals, etcètera. Malalties <<orgàniques>> greus que semblaven molt allunyades d’influències de tipus social o bé psicològic, com ara un càncer, són investigades seriosament en l’actualitat i hom hi descobreix factors psicògens i sociògens que poden jugar un paper important tant en el tractament com en l’aparició de la malaltia mateixa.” (Font i Rodon,J, 1999, p.12-13)

No és estrany doncs, que ens trobem amb persones que tenen dificultats per les relacions personals íntimes, però no per mostrar-se de manera impudorosa a les noves xarxes de comunicació social, com faceboock, twitter o d’altres. Persones amb por al compromís en una relació de parella per exemple, o por al compromís social al voltant de determinats valors. Persones que actuen de manera compulsiva, sense pensar, projectant cap enfora conflictes que no estat elaborats d’una manera sana. Persones amb una afectivitat hipoestèsica o anestèsica, amb una manca d’empatia cap als sentiments dels altres o cap als d’un mateix on, fins hi tot, es manifesta una clara manca de sentiments de culpa sana (Gimeno-Bayón,A i Rosal,R, 2003). Persones que no aprofundeixen en valoracions ètiques, que confonen tot sovint, el que és correcte del que no ho és. O persones en les quals apareixen reaccions imprevisibles o reaccions emocionals sobrevalorades de fets puntuals, o de poca importància, manifestant molt poca tolerància a la frustració

Alguna cosa està fallant i s’ha posat de manifest a les places i als carrers, a les assemblees de barri, a la crisi de multitud d’institucions, en la desafecció política dels ciutadans, en la crisi de representativitat política i institucional. Es pot parlar del fet que cada vegada més existeix una mercantilització de la vida i dels éssers humans. Es reitera una vegada i una altra, en legislacions i tractats internacionals, llibertat de moviment pel capital però no per les persones.  Sens dubte, alguna cosa no acaba de funcionar bé i mentre trontollen els pilars que han constituït maneres de fer i funcionar, apareixen nous paradigmes sobre els quals actuar i reflexionar.

En aquest context, la psicologia ha d’estar al costat de la gent, no pot resguardar-se en despatxos ni en institucions burocratitzades, que compten a les persones en termes d’eficiència i eficàcia segons compleixin o no les expectatives estandarditzades dels protocols establerts i consensuats per reduir costos, sense tenir en compte les particularitats de cadascú i l’enorme creativitat i capacitat de resiliència de les persones.

La psicologia també ha d’estar a les places i carrers i allà on la gent manifesti la seva voluntat de canvi, de transformació per una societat més digne que respecti l’alteritat i permeti la convivència. Estar al costat de les persones vol dir, posar a la seva disposició tots els coneixements i avenços de la psicologia, per contribuir i alliberar el potencial individual de cadascú, tantes vegades sotmès i alienat en aquesta societat, on no interessen les persones, sinó els consumidors. La psicologia i els psicòlegs s’han de comprometre en aquest procés dialògic i donar suport contribuint al creixement individual en contexts interrelacionals.

“El hombre se ha transformado en homo consumens. Es individuo voraz y pasivo, trata de comprendre su vacío interior mediante un consumo permanente y cada día mayor (se concocen numerosos ejemplos clínicos de este mecanismo, representados por casos de ingestión excesiva de alimentos, compras desorbitadas, consumo excesivo de bebidas, como reacción frente a la depresión y la ansiedad); el hombre consume cigarrillos, licores, sexo, películas, viajes, así como educación, libros, conferencias y arte. Parece activo, “emocionado”, y sin embargo en su ser más profundo es una persona asiosa, solitaria, deprimida y hastiada (podría definirse en hastío diciendo que es ese tipo de depresión crónica que puede ser compensado eficazmente por el consumo)” (Fromm, 1984, p. 135-136)

La psicologia té la força i els coneixements necessaris per poder participar d’una alternativa a l’statu quo imperant. Una alternativa on sigui possible la realització de l’individu o un desplegament ampli de les seves capacitats en favor de l’autorealització individual i col·lectiva. No són pocs els esforços en què professionals de la psicologia s’aboquen cada dia per assolir aquesta fita. I ho fan des de la cura, escolta profunda, respecte i empatia que aquests saben generar en la relació psicoterapèutica amb un altre ésser humà. Així doncs, hem de treballar per afavorir aquella psicologia que es mou per assolir l’autorealització personal de l’individu a través del seu creixement personal, entès aquest en la línia de Kurt Godstein, Abrahom Maslow, Carl Rogers, Karen Horney, Erich Fromm i Carl G.Jung, entre altres.

I és que pensem que els psicòlegs, amb el seu saber fer i els seus coneixements, poden treballar al costat de les persones, tot contribuint a la idea que l’ésser humà és en cada cas un ésser únic i irrepetible de potencialitats que estan a disposició per poder desenvolupar-se al llarg de la vida i a les que tot ésser humà aspira explícitament o implícitament, capacitant-se per  contribuir de manera sana a la comunitat a la qual un pertany.

Estem vivint un moment històric sense precedents, esperonats per les noves tecnologies de la comunicació i la informació. Un moment de transformació col·lectiva i individual, no exempt de resistències i dificultats, com la por al dolor, la por a perdre la vida, la por a la soledat i factors socioculturals obstaculitzadors de la vida creativa en les seves diverses manifestacions a saber: en la percepció; les emocions; les motivacions; el pensament; la conducta expressiva; el treball; l’amor; etc.(Rosal,R i Gimeno-Bayon, 2001).  I en aquest context, la psicologia ha de fer un pas endavant i contribuir, en tot el que sigui possible, en el desenvolupament de l’ideal d’una persona sana psicològicament des d’una perspectiva holística i sistèmica de la personalitat.

Aquesta contribució és de vital importància per la col·lectivitat, ja que serà en la col·lectivitat o gràcies a aquesta, on l’individu tindrà l’opció de desplegar el seu potencial creador, es podrà comprometre lliurement, podrà mantenir una actitud de respecte vers la diferència, contrastar idees i propostes sense por, construir col·lectivament i ser crític amb els poders. En definitiva, la psicologia pot contribuir a potenciar una actitud d’obertura a l’experiència, facilitant que l’ésser humà estigui atent al que està succeint al seu voltant i també en el seu interior, permeten certa tolerància a l’ambigüitat, a la frustració, o afavorint el distanciament de posicionaments dogmàtics. A més a més, la psicologia, la psicoteràpia i els psicòlegs/gues, amb el seu saber fer i coneixements, podran contribuir al fet que les persones puguin consolidar una independència de judici, és a dir, que puguin cultivar l’actitud de no deixar-se arrossegar pels mitjans de comunicació, modes i models i que puguin cercar i elaborar la informació pertinent per prendre decisions oportunes en cada moment, generant confiança en un mateix i allunyant-se d’actituds conformistes. Però no només això, en definitiva la psicologia pot contribuir també a generar una bona estabilitat emocional i contribuir en la capacitat per abordar possibles dificultats, amb abundància de recursos personals, afavorint la tendència a autorealització.

“¿Qué puedo saber yo de mí mismo, mientras no sepa que el yo que conozco es, en gran parte, un producto artificial? Que la mayoría de la gente, incluido yo mismo, miente sin saberlo; ˂˂defensa˃˃ significa <<guerra>>, deber significa sumisión; virtud, obediencia, y pecado, desobediencia; que la idea de que los padres aman por instinto a sus hijos es un mito, que la fama muy pocas veces se debe a cualidades humanas admirables, como tampoco a logros verdaderos; que la historia es un texto falseado por los vencedores, que la modestia excesiva no siempre es prueba de carencia de vanidad; que el amor es lo contrario del ansia y la codicia, que todo el mundo trata de justificar las malas acciones e intenciones aparentando que son nobles y benéficas, que la búsqueda del poder significa persecución de la verdad, de la justicia y del amor, que la sociedad industrial de hoy se orienta por el principio del egoísmo, del tener y consumir, no por los principios del amor y del respeto a la vida que proclama. A menos que pueda analizar los aspectos inconscientes de la sociedad en que vivo, no podré saber quién soy yo, porque no sabré qué parte de mí no es mía.(Fromm,1989,p101-102)

Per tant, la psicologia, allunyant-se de postulats correctius, amb tendència a la contenció i l’adaptació a una societat desbocada per interessos que s’allunyen de la promoció d’un psiquisme sa i estable, té com a fita col·laborar, contribuir i promoure tant en l’àmbit de la relació terapèutica individual com en l’àmbit de la col·lectivitat, la recuperació d’una actitud creativa orientada a la auto realització individual i comunitària. Per aquest motiu, ha de posar a disposició, també a places, carrers i espais públics, tots aquells recursos necessaris per la promoció d’aquesta idea.

No és fàcil i mai ho ha estat, però malgrat tot, la psicologia té els fonaments teòrics i epistemològics, marcs conceptuals al voltant de la personalitat, escoles, metodologies i els recursos suficients i necessaris per afavorir aquest procés. A més a més, té la responsabilitat ètica de fer-ho efectivament. No en va el patiment humà, en qualsevol de les seves manifestacions, ha estat sempre objecte de la psicologia.

 

 

Bibliografia complementaria.

Ana Gimeno-Bayón y Ramón Rosal (2003): Psicoterapia integradora humanista II. Manual para el tratamiento de 69 problemas que aparecen en distintos trastornos de personalidad. Barcelona.Ed. IEF de Psicología Humanista.

Barry S. Levy i Victor W.Sidel (2009), Crisi econòmica i salut pública, Revista de Medicina Social, Vol.4. Núm.2

Font i Rodon, J (1999): El malestar en les societats de benestar. Quaderns Fundació Joan Margall. (46).

Fromm, E (1989): Del tener al ser. Caminos y extravíos de la conciencia, Barcelona. Ed. Paidós

Fromm, E (1984) Sobre la desobediencia, y otros ensayos.Barcelona. Paidós.

Jonas, H (1995).El principio de responsabilidad.Ensayo de una ética para la civilización tecnológica.Barcelona, Herder

Huertas, Rafael (1999), Neoliberalismo y políticas de salut .El Viejo Topo. Barcelona.

Levitsky, A i Perls, F. (1970) 1973. Las reglas y juegos de la terapia gestáltica, en Teoría y técnica de la psicoteràpia gestáltica. Buenos Aires: Arrorrortu.

Ludovico, Silva (1983). La alienación como sistema. Caracas. Alfadil Ediciones.

Maslow, A (1968) 1976. El hombre autorrealizado. Barcelona: Kairós

Maslow, A (1991). Motivación y personalidad. Madrid: Ediciones Díaz de Santos S.A

O’Connor, James (1981):La crisi fiscal del Estado. Barcelona: Ediciones Península.

Peter L.Berger y Thomas Luckman (1988). La construcció social de la realitat. Barcelona. Herder.

Ramón Rosal Cortes y Ana Gimeno-Bayón Cobos ( 2001): Cuestiones de psicología y psicoterapias humanistas.  Barcelona .Instituto Erich Fromm de Psicología Humanista. Font i Rodon, J (1999): El malestar en les societats de benestar. Quaderns Fundació Joan Margall. (46)

Eumed.net Enciclopedia virtual (s.d) Recuperat el 18 d’abril de 2014, de http://www.eumed.net/cursecon/economistas/kuznets.htm

III International conference on gross national happiness (s.f) Recuperat el 18 d’abril de 2014, de http://www.gnh-movement.org/

La felicidad interna bruta (s.d) Recuperat el 18 abril de 2014, de http://www.felicidadeinternabruta.org.br/en.html

Santa Lucía, Patricia, La felicidad, 2009. http://www.elclarin.cl/index.php?option=com_content&task=view&id=19296 , [Consulta: Dimarts, 15 d’abril de 2014].

[1] IDESCAT. Primer trimestre 2014. http://www.idescat.cat/treball/epa?tc=4&id=ic40)  [Data de consulta 14 maig 2014 ] . La taxa d’atur era del 22,1%

[2] Informe del Síndic de Greuges de Catalunya 2012. (s.d) (http://www.sindic.cat/site/unitFiles/3346/Informe%20pobreza%20infantil%20(versi%C3%B3n%20parlamento)%20castellano.pdf) [Data consulta: 18 abril 2014]

[3] Tal com es va plantejar a l’Organització Mundial de la Salut l’any 1946

Caminant cap a…. per a….

comunica1

Il·lusions, desitjos, introjeccions, projeccions configuren i condicionen la nostra manera d’actuar. De ben petits la nostra gran plasticitat intel·lectual  i emocional va despertant a una particular manera de fer, de relacionar-te amb el món i les persones del teu entorn més immediat. En aquest moment es construeix l’endamiatge que engarxolarà la nostra potencialitat en un sentit i no en un altre. A partir d’aquest moment  i al llarg de la nostra vida anirem renunciant sense adonar-nos a les nostres potencialitats, i renunciarem amb certa por, ja que no volem que les persones que contribueixen a la nostra pròpia supervivència, integritat física i emocional ens abandonin en aquest procés, siguin aquest, els nostres pares, mares, tutors o persones properes del nostre entorn sociocultural.  Més aviat, desitgem estar al seu costat, que tinguin cura de nosaltres i en la mesura del possible, acceptin algunes de les nostres particularitats. Això passa, en aquells entorns on no hi ha la confiança suficient i necessària per que les persones humanes puguin desplegar-se tot i el que ja existeix, amb la possibilitat de posar en dubte sense cap coacció, però si amb diàleg.

Renunciar a les nostres particularitats, a les nostres pròpies potencialitats farà de nosaltres persones dòcils en un entorn social que aspira a l’estatus quo i l’inmobilisme, a la seguretat i el control.  Aquest procés pot o no tenir èxit, aquest encaix entre un i els altres no està exempt de dificultats. I aquestes dificultats les poden anar arrossegant en forma de patrons al llarg de la nostra vida. Hi ha persones que poc a poc van despertant, descobrint com aquest patró es va anar configurant i ara els condiciona, d’altres viuen en aquest marc molt a pesar de si mateixos, amb el dolor o el plaer que aquesta situació pot arribar a generar però sense moure’s en llibertat. D’altres sencillament pateixen les conseqüències de caminar en el present en llibertat.

Ara bé, aquells que d’alguna manera desperten i agafen el camí del present, els que respiren ara, i no en base a les etiquetes que els han configurat com a personatges de la història familiar, social i cultural del lloc que els ha tocat viure, aquells que intueixen que existeix un camí que es construeix a cada pas, fonamentat en el diàleg amb l’altre, en el tu a tu de cada circumstància i situació. Aquells que saben desenpallegar-se de conceptualitzacions i ideacions del món i de si mateixos, aquest poden tornar a ser infants en la construcció d’una nova etapa molt més alliberadora. Aquests, potser, aconsegueixen, sortir del determinisme psicosocial i moure’s en el marge on es pot construir des del present, sense el dolor, el plaer o els desitjos dels altres, per molt interioritzats que aquest estiguin. Potser aquest pugin viure amb una nova sensibilitat vers la vida, una sensibilitat fonamentada en l’observació, la meditació i l’acció compromesa amb els altres.

Educar en la incertesa

antoni rocha 

No hi ha dubte que el canvi és present en molts aspectes de les nostres vides, que si hi ha alguna cosa perenne, és precisament que el canvi és manifest i present en tot moment. Aleshores com educar, estem prou preparats per afrontar aquest canvi constant dels nostres entorns per oferir eines orientatives als nostres infants? 

Què hi ha que pugui ser més o menys constant en un món on els coneixements s’acumulen a les xarxes i les noves tecnologies d’informació i comunicació. On l’accés a la informació és gairebé immediata? Què oferir com a pautes.

  1. La diversitat de canals i eines comunicatives del nostre entorn en comptes d’apropar-nos a l’escolta activa de l’altre, de l’altre punt de vista, ens permet canviar de canal per continuar escoltant-nos a nosaltres mateixos, allò del que ja estem convençuts. Per tant apropar als infants als altres punts de vista i a l’escolta activa del desacord serà necessari per arribar a dissoldre conflictes sense recances.
  2. Tolerar la frustració serà una de les altres eines necessàries que haurem d’implementar al llarg de qualsevol procés psicoeducatiu. Cal contribuir al procés de no perdre la paciència, quan les coses no surten com un voldria caldrà aprendre noves eines, noves formes, millorar el que no ha sortit bé i aprendre dels errors.
  3. En la mateixa línia que l’anterior també estarà bé que portem a la motxilla la idea que existeixen dificultats, que els problemes són reals però que no ens han de desmoralitzar, que no cal exagerar i incapacitar-nos per avançar. Que molt possiblement cal dividir el problema en petits objectius que cal anar assolint.
  4. I per tant caldrà que els infants sàpiguen valorar els petits avenços i celebrar-los.
  5. Caldrà que educadors, mestres, pares i mares contribueixin a la creativitat en totes les besants possibles. Fomentar la creativitat serà clau, i el seu exercici un acte que no podem dissociar de l’ésser humà. Tots els infants són creadors.
  6.  Caldrà també portar la capacitat per organitzar les prioritats, prioritats que seran fruit de la pròpia experiència i motivació. No tot és important, ni tot cal resoldre-ho en el mateix moment…
  7. …hi ha un temps per cada cosa. I per tant també hi ha un temps per descansar, per estimar, per treballar, per acompanyar, per compartir, per caminar sol…
  8. En aquesta motxilla també caldrà dur la capacitat d’agrair el que un té, sigui molt o poc. Aquesta actitud ens ajudarà a caminar i saber valorar tot procés i en la mateixa línia caldrà aprendre a donar a les coses el valor que realment tenen.
  9. Haurem de contribuir a saber riure’ns de nosaltres mateixos i en la mateixa mesura mostrar als infants que n’és de sa fer-ho.
  10. Ens haurem d’instruir a demanar ajuda i suport amb humilitat, tothom en algun moment ho ha de menester i no ha de ser cap problema. Hem d’estar preparats per aquest moment.
  11. … finalment, caldrà que siguem capaços de somiar, de somiar desperts per contribuir a un món millor.

to happen (succeir)

PENSANDO NA VIDA

“El hombre occidental moderno tiene algunas ideas falsas sobre la naturaleza de la felicidad. El origen de la palabra (inglesa) resulta instructivo: happiness procede de la raíz verbal to happen (suceder), que da a entendre que nuestra felicidad es lo que sucede.” (Robert A. Johnson) 

Així, que el que succeeix és la felicitat? -ens podríem preguntar. És difícil emmarcar la paraula i el seu significat, sempre esmunyedissa la felicitat ha estat massa interpretada i reinterpretada, per això m’agrada molt més la paraula alegria com un estat propi de la polièdrica felicitat, i la tristesa i la por i la sorpresa i l’experiència de tants altres estats emocionals que ens constaten que estem vius, i si és així, que estem vius, que estem caminant en el transcurs del que succeeix, aleshores molt possiblement, si estem vivim amb intensitat aquestes experiències, podem dir que som feliços.

Cal viure amb serenitat tot aquest camí, perquè no es converteixi en un camí tortuós ple d’obstacles. Per tan, una de les claus de tot aquest procés és aprendre a viure amb intensitat i deixar anar amb cura.

Un petit regal: