Començar de nou ! Un nou curs!

Començar de nou ! Un nou curs!

La fi de les vacances per molta gent representa un “començar de nou”. No és un començar qualsevol, ni tant sols s’assembla a molts altres inicis que es donen al llarg de l’any. No és un primer de gener, ni el dia del teu aniversari, es tracta d’un inici particular, un començament agredolç. Es un punt d’inflexió significatiu on acceptant o no el que vindrà caminem pel mateix sender que altres vegades. Potser és aquest el problema, la monotonia, aquell tornar a començar feixuc, cansat i repetitiu, deixant enrere ja les necessàries vacances terapèutiques on un “carrega les piles”. Sempre m’ha sobtat aquesta expressió “carregar les piles”, és a dir, trobar-se amb el amics, dedicar més temps a la família, a un mateix, donar-se temps per cultivar la lectura, l’esport, passejar per la natura, contemplar-la, pausar-se… tot això és “carregar les piles”. Més aviat, jo li diria sanejar-se, trobar un espai per la salut i l’harmonia. I la pregunta és que fem per descarregar-les o no mantenir-les a punt?, això continuant amb el símil “duracell” si em premeteu la broma.

Si ens ho plantegem bé, “començar de nou” ho fem a cada moment, jo, ara mateix cada tecla que toco és la primera vegada que ho faig, però sense filar tant prim, és veritat que hi ha començaments significatius, començaments que representen un “començar de nou”, que es troben en l’imaginari col·lectiu. Un d’aquests és tornar a la feina, o tornar al nou curs després d’un cert espai d’aparent llibertat, on sembla, que sortim de l’engranatge on estem atrapats. I clar ! a qui li agrada tornar a estar atrapat a l’engranatge? I com és que estem atrapats en l’engranatge? Es una qüestió d’actitud? És a dir, si la meva actitud fos una altra davant aquest tornar, segurament seria més lleu, no em sentiria tant malament?. O no, no té res a veure amb l’actitud, i es tracta més aviat d’estructures sociopolítiques i econòmiques forjades amb cura per mantenir-se en la perpetuïtat i que necessiten de tots i de tothom per contribuir al seu funcionament?

Al meu parer ambdós plantejaments tenen el seu pes específic i des d’ambdós cal treballar per sentir-nos millor. Aleshores, es tracta de canviar d’actitud al començament del nou curs? La resposta és no, no és simplement una qüestió d’actitud  i aquí entrem ja en el treball personal. Quan parlem del manteniment de la nostra salut psíquica i física fem referència a la qualitat de treballar a cada moment independentment de la nostra circumstància. Sembla més fàcil parlar de mantenir-nos físicament saludables, fent esport, tenint una bona alimentació i visitant regularment al metge, que parlar de la nostra salut psíquica. Es veritat que no podem separar cos i ment amb la facilitat que s’havia fet en altres temps. Ara podem dir que la simbiosis és total i indestriable. Per tant, la salut física contribueix a la psíquica i a la inversa. Cal doncs trobar un espai per cada cosa, també per la salut psíquica, per la nostra creativitat i relacions saludables. No podem esperar a trobar aquest espai tant sols en període de vacances. Només així, podrem esmorteir les sensacions d’aquest “començar de nou”, perquè ja no serà un començar de nou sinó un continuar saludable amb nosaltres mateixos, amb la nostra vida.

“Sense relació, no sóc jo”

Efectivament som relació, som ésser relacionals, ens relacionem amb el món i amb la seva vida a diari. Ens relacionem amb l’entorn i amb la resta d’éssers vius del nostre planeta, ens relacionem també amb el regne mineral. Tota relació parla de l’ésser humà, d’una mirada discursiva particular, d’una mirada dominant entre totes les mirades possibles.  I dic dominant, perquè malgrat es veritat que existeixen multitud de mirades, multituds de formes i maneres de viure i conviure, de relacionar-nos amb allò-altre, configurat aquest com a parts (si això és possible) i com a totalitat, també és veritat, que davant aquesta enorme diversitat de discursos, n’hi ha un que s’imposa sobre la resta.  Es tracta d’un discurs que no fa cap bé sobre la psicologia individual i/o col·lectiva, i només respon a interessos socioeconòmics i polítics. Interessos que avui en dia es continuen movent en un vell paradigma del benefici econòmic malgrat allò-altre. Malgrat el canvi climàtic, malgrat la crisi de refugiats, malgrat la desaparició accelerada de biodiversitat al nostre planeta, malgrat la desaparició de tradicions i cultures que fins al moment convivien amb harmonia amb l’entorn, malgrat la possibilitat d’energies alternatives….malgrat tot el que un pugui pensar que podria afavorir la relació de l’ésser humà amb allò-altre.

Així doncs, si revisem les nostre relacions amb els altres i el nostre entorn, podem observar que majoritàriament trenquem ponts, ens aïllem, ens distanciem i ens anem tancant cadascú amb si mateix. No ens enganyem, tenir una gran quantitat de seguidors a les xarxes socials no vol dir que la relació amb allò-altre sigui satisfactòria, és a dir, contribueixi a construir una vida saludable tant a nivell psicològic individual com col·lectiu.

Les xarxes virtuals, estan desvirtuades. Allò virtual em recorda el mite de la caverna de Plató, un espai on es reflexa la realitat, però que no és la realitat. Allò virtual no necessàriament però pot contribuir a l’aïllament i a la reproducció d’un sistema relacional que es mogui per motivacions, desitjos i interessos particulars. Un engranatge fonamentat en la pròpia satisfacció que no permet cap tipus de dubte, erigint les pròpies necessitats, desitjos i motivacions, com dictadors psicològics d’una personalitat que poc a poc es fa esclava de les seves necessitats i desitjos sense permetre la reflexió i el canvi.  En aquest punt, quan tot es converteix en un enllaç desitjat, en un algoritme que defineix la nostra personalitat estem perdent la batalla. Estem perdent la batalla si no fem del nostre món relacional un món on contribuir a la construcció satisfactòria d’allò-altre, poc a poc, també deixarem de ser, en el sentit que cada cop més estarem desconnectats de nosaltres mateixos. Aquesta és la paradoxa, en un món hiperconnectat, cadascú de nosaltres viu desconnectat de si mateix. 

Comprendre’s a un mateix implica comprendre’s en relació amb allò-altre. Què fas per contribuir a la salut del planeta? Reciclatge? Què fas per contribuir a una millor relació amb els teus fills? Què fas per contribuir a una millor relació amb els éssers que estimes? Què fas per la crisi de refugiats? Què fas en benefici del teu barri i els teus veïns? Què fas, què pots dir de com et relaciones amb l’entorn més immediat?

Només responent a aquestes preguntes i tantes altres relacionades, un es descobreix a si mateix. Possiblement el que vegui no li agradi, però és un bon camí per començar a sanar la relació que existeix amb els seu món i construir una personalitat saludable al temps que contribueix a la salut del seu entorn. I tot comença amb un bon dia, amb una encaixada de mans, amb una abraçada, fent unes hores de voluntariat, menjant saludable, no malgastant energia, no utilitzant plàstic….. per on vols començar?

© antoni rocha

 

Neuroplasticitat i depressió

L’aprenentatge i la neuroplasticitat neuronal van íntimament lligades. Aprendre vol dir establir noves connectivitats, noves representacions del món que amplien o superen a les anteriors, gràcies a nous ímputs o conflictes cognitius que resolen en nous aprenentatges adaptatius. Per tant, és la capacitat de generar nous circuits però a la vegada la capacitat de desconnectar aquells que ja no són útils, que no ens serveixen.

Es evident que aprenentatge i entorn van molt lligats, nosaltres ens adaptem a diferents entorns siguin aquests hostils o no, tenim una gran capacitat adaptativa i de resposta, si més no, durant un determinat període de temps podem arribar a suportar alts nivells d’estrés. Després d’aquest espai de temps si no hi ha nous canvis els nostres recursos psicofísics es poden veure deteriorats, afectant la nostra salut i capacitats, de manera que les nostres estructures neurològiques, els nostres circuits no s’estructuren adequadament i poden sorguir dificultats importants a la nostra vida diària. En aquest sentit, la principal diferència entre un cervell deprimit i un que no ho està, és que el primer està hiperconnectat, cosa que ens explicaria perquè la depressió clínica sols anar associada a ansietat, manca d’atenció i concentració, problemes de memòria o transtorns del son. Segons els estudis d’Andrew Leuchter, el cervell sa ha de ser capaç de sincronitzar, primer i desincronitzar després diferents àrees del nostre cervell per reaccionar davant el que ens va succeint dia a dia, regular l’ànim, aprendre i resoldre problemes. Però quan es perd la regulació d’aquest procés i multitud de sinapsis queden obertes al mateix temps aquest fenòmen acaba per deprimir-nos. Per que això no es converteixi en una veritable dificultat, cal mantenir-se alerta, està oberts a nous aprenentatges que impliquin el cos i el seu moviment a través de l’esport o de qualsevol altra activitat. Mantenir el cos en moviment contribueix a l’estructuració saludable dels mecanismes del nostre cervell. La depressió en conduix a l’inmobilisme degut possiblement a canvis neuroquímics del nostre cervell. En la mesura del possible, el moviment pot contrarestar aquest fenòmen, cal fer l’esforç de manternir-nos actius per contribuir a un bon estat de salut del nostre cervell. Actius física i cognitivament. 

 

 

Metodo KIVA – Contra el Bullyng escolar

Resultado de imagen de bullying

En el triangle de la violència trobem tres agents implicats: Víctimes, agressors i espectadors. Sembla fàcil delimitar les línies que separen a uns i altres a primera vista però és evident que cal trencar el triangle en algún punt perquè no s’imposi la llei del silenci on els agressors actuiïn amb impunitat. Aquí us deixo un enllaç d’un programa anti-bullying molt interessant de cares a neutralitzar els agressors.

http://www.kivaprogram.net/ssc-en/news/los-primeros-pasos-en-la-implementaci%C3%B3n-del-programa-anti-bullying-finland%C3%A9s-kiva-en-los-pa%C3%ADses-hisp%C3%A1nicos

En què consisteix el mètode Kiva

L’objectiu del mètode Kiva desenvolupat contra el bullyng escolar és que els alumnes ni donin suport a l’assetjador ni silenciïn l’assetjament, sinó que demostrin el seu suport a la víctima i comuniquin l’assetjament als professors. El programa Kiva busca trencar el silenci, per por, inseguretat, per no saber què fer, per no ser conscients del dany provocat o per una errònia concepció de que l’alumne que assetja és, en termes col·loquials, el ‘guai’, que moltes vegades amaga el bullyng. Un silenci que aïlla i deixa sola la víctima, quan hauria de ser tot el contrari. De fet, tal com assenyalen els experts, l’assetjament es pot definir com un fenomen de grup. D’aquí la importància, i on radica l’èxit d’aquest mètode, en actuar amb els testimonis, per evitar amb la seva actitud reforçar l’assetjador. El mètode Kiva aporta als estudiants eines per saber detectar el bullyng i, sobretot, saber com actuar.

El mètode Kiva consta en lliçons i diferents treballs sobre el respecte als altres, l’empatia, les relacions humanes, la comunicació, les emocions, a realitzar al llarg del curs, adaptats al grau d’estudi, i dirigits a que els alumnes comprenguin l’important que és assumir la seva responsabilitat per evitar i aturar l’assetjament escolar. En concret, el programa Kiva inclou una vintena de classes en tres etapes de la vida escolar, als 7, als 10 i als 13 anys per reconèixer les diferents formes d’assetjament i on realitzen exercicis per millorar la convivència.

L’objectiu del treball a nivell de classe és educar els alumnes sobre el seu paper a l’hora d’aturar l’assetjament. Així, en lloc d’aprovar de manera silenciosa o encoratjar a l’assetjador, els nens comencen a donar suport al alumnes assetjat, un gest amb el qual transmeten el missatge de desaprovació de l’acte. El sentit compartit de responsabilitat ajuda a canviar les normes de grup i a no acceptar l’assetjament escolar.

Claudio Naranjo Cohen

Comunicat de la FCN

Con dolor y amorosidad os queremos comunicar el fallecimiento de nuestro querido Maestro #ClaudioNaranjo la pasada noche (12.7.19) en su residencia de Berkeley. Os rogamos l tengáis presente en vuestras meditaciones y oraciones.Qué su amor y sabiduría nos acompañe siempre. pic.twitter.com/ZMEmQZtpBn

— FCN Claudio Naranjo (@FClaudioNaranjo) 12 de julio de 2019


El passat 12 de juliol ens va deixar un humanista, un savi, un mestre. Clauido Naranjo ha acompanyat processos de transformació personal i ha contribuït a la salut i la formació de molts altres. Deixa un llegat important, un llegat de referència per psicòlegs i psicoterateutes. Per aquest motiu aquí recullo alguns dels seus llibres i els alguns enllaços amb el text complert. També alguns vídeos, com a humil homenatge a la seva enorme contribució.

Bibliografia.

  • La vieja y novísima gestalt: Actitud y práctica (1990) Santiago: Cuatro Vientos

https://www.academia.edu/35716784/LA_VIEJA_Y_NOV%C3%8DSIMA_GESTALT_actitud_y_pr%C3%A1ctica_de_un_experiencialismo_ate%C3%B3rico

  • La agonía del patriarcado (1993) Editorial Kairós

http://joaquimmontaner.net/cronologia/download/la-agonia-del-patriarcado/?wpdmdl=753&refresh=5d31bf44407b21563541316

  • Gestalt sin fronteras (1995) Editorial Errepar
  • Carácter y neurosis (1996) Vitoria: Ediciones La Llave
  • Entre meditación y psicoterapia (1999) Vitoria: Ediciones La Llave

https://www.youtube.com/watch?v=TiVMyzlCyC4

  • Autoconocimiento transformador. Los eneatipos en la vida, la literatura y la clínica (1999) Vitoria: Ediciones La Llave
  • El eneagrama de la sociedad (2000) Vitoria: Ediciones La Llave

http://eldamoneo.com/Claudio%20Naranjo%20-%20El%20Eneagrama%20De%20La%20Sociedad.pdf

  • Cambiar la educación para cambiar el mundo (2002) Vitoria: Ediciones La Llave
  • Cantos del despertar (2002) Vitoria: Ediciones La Llave
  • Gestalt de vanguardia (2003) Vitoria: Ediciones La Llave
  • Cosas que vengo diciendo (2004) Buenos Aires: Kier
  • El Niño Divino y El Héroe (2006) Editorial Kier
  • Por una gestalt viva (2007) Vitoria: Ediciones La Llave
  • Sanar la civilización (2009) Vitoria: Ediciones La Llave
  • 27 personajes en busca del ser.

http://datelobueno.com/wp-content/uploads/2014/05/27-pesonajes-en-busca-del-ser.pdf

  • La mente patriarcal (2010) Barcelona: RBA Libros

https://www.youtube.com/watch?v=QUuFxb2HmWM

  • Ayahuasca, La enredadera del río celestial (2012) Ediciones La Llave
  • El viaje interior : en los clásicos de oriente (2013) Ediciones La Llave
  • Budismo dionisiaco (2014) Ediciones La Llave
  • La música interior (2015) Ediciones La Llave
  • Exploraciones psicodélicas (2016) Ediciones La Llave

Videos:

La sed de amor es una de las grandes causas del sufrimiento en el mundo

https://youtu.be/-_0MIPyrFbs

Entrevista a Claudio Naranjo Cohen

https://youtu.be/yReBtZTNzzI

La Raíz Ignorada de Nuestros Males”

https://youtu.be/fk9ouZ-SJMw

 La yahuasca puede curar

https://youtu.be/t1Z18tQr2ys

 

Creixement… personal ?

Quan parlem de creixement personal ho podem fer des de diferents aproximacions, no existeix una definició clara i definitiva del concepte, malgrat en aquests temps és utilitzat sobremanera. Així doncs, malgrat el concepte fa referència a un procés individual, en la seva essència no el podem deslligar del procés dialològic interpersonal, intrapersonal i transpersonal. És a dir, un no creix sol sinó en interacció amb els altres i l’entorn. En aquest sentit, potser hauríem de deixar de parlar de creixement personal i parlar més aviat del creixement dialològic de l’ésser humà, ara bé, si amb personal ens referim al fet irrepetible, únic i exclusiu de cadascú podem acceptar-ho.

coaching

En el que molts autors i nosaltres mateixos podem estar d’acord és que es tracta d’un procés, un procés que s’inicia en una etapa de la vida on un comença a encaixar o alinear diferents aspectes que ha anat desenvolupant al llarg de la seva existència i comença el procés d’adonar-se. Per tal d’aproximar-nos-hi direm que es tracta d’un procés on cadascú de manera molt particular i exclusiva desenvolupa tot un conjunt de potencialitats pròpies de l’ésser humà, potencialitats que han d’estar en concordança o alineades amb un projecte existencial, flexible, escollit de forma conscient i lliure, que nodreix a un i als altres, alineat també amb els valors essencials que mouen a cadascú de nosaltres i mogut amb una clara actitud d’obertura a l’experiència.

En la societat que vivim és evident que no es promou doncs els creixement personal des la perspectiva que estem plantejant, més aviat entén el creixement personal com un procés acumulatiu d’èxit, diners i poder, on es constata una alienació de l’ésser humà que lluny de l’experiència autèntica, de la connexió dialològica amb els altres, un mateix i amb l’entorn, es dilueix i es perd, sense més rumb que el que marquen les campanyes publicitàries, les modes i la satisfacció immediata de les necessitats.

Un cop un s’adona d’aquesta realitat i vol encaminar-se cap a un procés autèntic ha de plantejar-se que l’està allunyant del seu procés natural, quin són els impediments o els obtacles psicològics que no permeten un fluir de l’expressió autèntica de cadascú.

Aquí tenim tres tipus d’impediments, bloquejos, dispersions i distorsions. Quan parlem de bloquejos fem referència a aquells obstacles psicològics que no permeten experimentar o fluir en determinades reaccions emocionals com la tristesa, la ràbia, la por…que serien pròpies en determinades situacions, l’absència de les quals ens fa sospitar que existeixen dificultats. Així, per exemple, davant la mort d’un ésser proper, la no expressió de la tristesa a través de les seves manifestacions pròpies com el plor, l’abatiment… pot ser indicatiu de bloquejos personals que caldria treballar. En moltes ocasions la nostra societat no se sent còmoda amb emocions com la ràbia o la tristesa i els individus vivim en silenci i solitari aquestes expressions.

La dispersió també és un dels impediments que no ens permeten adonar-nos i fluir. Aquest mecanisme genera confusió, un no sap ben bé que li està passant, quins són els seus problemes o dificultats, no es centra en res concret i l’energia es dilueix ineficientment en un magma d’inconcrecions que no porten enlloc. La nostra atenció sembla està essent educada per no centrar-se en res, la quantitat d’estímuls diaris que rebem responen a un procés educatiu del sistema per que el contacte amb un mateix, amb les nostres pròpies sensacions i el nostre propi procés cognitiu i de raciocini quedi en un segon terme, i atrapats aquí, cerquem la satisfacció en la immediatesa de la compra compulsiva, o la satisfacció fora de qualsevol criteri o constructe ètic personal si n’hi ha.

Finalment un dels altres mecanismes que ens allunyen d’un procés autèntic és la distorsió, la distorsió no és res més que la pèrdua de contacte amb la realitat, bé sigui per il·lusions poc fonamentades en la realitat o per perjudicis que també s’allunyen del que és veraç i contrastat. En aquest cas no calen molts exemples, els processos de distorsió de la realitat estan a l’ordre del dia i s’utilitzen indiscriminadament en els mitjans de comunicació i com no en les relacions interpersonals per alimentar en moltes ocasions les sensacions de pertinença a un grup o col·lectiu. Els arguments d’uns i altres no són debatuts de manera raonada sinó plantificats com a murs, com estructures immòbils i sòlides tot i sabent que la realitat és molt més complexa que l’estructuració d’un discurs per molt coherent que pugui ser.

Molts de nosaltres hem topat amb aquestes dificultats i va bé fer-les emergir per actuar i reconduir el nostre propi procés de creixement personal. Adonar-nos que aquest mecanismes poden interrompre o impedir el nostre treball personal no és fàcil però un cop evidenciat un pot posar fil a l’agulla per actuar en conseqüència.

 

Camí de silenci…

4462606_640pxQuantes vegades no hem volgut estar sols, aïllar-nos del món, que ens deixin en pau, passejar-nos en solitari per camins i racons de silenci i reclusió. Segurament han esta moltes les vegades, algunes amb més èxit que d’altres. Però ens hem preguntat mai què ens mou cap aquest estat? Ens hem preguntat mai perquè cerquem un espai d’aquestes característiques, quan el que és habitual és que aquest espai es produeixi de manera natural. Només cal mirar al nostre entorn, els arbres, les plantes, els animals, el rierol, la mar, la muntanya, el vent, la pluja… tot viu, neix, creix i es transforma en la soledat i el silenci, i en canvi nosaltres fem grans esforços per trobar un espai, un temps, uns moments de calma, de serenitat, de pau, de soledat, de tranquil·litat, un moment per aïllar-nos dels sorolls que ens pertorben.

Quan aparentment sembla que hem aconseguit aquest estat és quan ens adonem de tot el que ens acompanya, la família, la cultura, les nostres creences sobre el que està bé i el que no, la ideologia, el que possiblement pensen els altres de nosaltres mateixos, la nostra pròpia idea de nosaltres mateixos. Cada passa que fem porta una lectura del món, un conjunt de conceptes que s’entrellacen com una malla, limitant-nos com no podria ser d’una altra manera. És com si amb els nostres sentits, amb el nostre pensament llencéssim una xarxa sobre la realitat, una xarxa teixida a mà per cadascú de nosaltres, a base de records, patiments i alegries, com si capturéssim una percepció, una manera de veure les coses, de sentir-les, de gaudir-les o de patir-les. I evidentment, mentre passegem amb aquesta xarxa no estem sols, no podem estar tranquils, serens i amb pau. Aquesta xarxa s’activa a cada moment, inclòs quan estem en silenci, i només ens permet una lectura reduïda del que es mostra davant nostre. Una lectura que ens porta a contradiccions, pors, sospites, agressivitat, actituds egoiques. I són molts els interessos socioeconòmics i polítics que tenen com a fita ajudar-nos a teixir aquest entramat i contribueixen a oferir-nos argumentacions fonamentades en base a estereotips compartits i alimentats per desitjos de plaer i satisfacció. Ens volen aïllats però atrapats per la xarxa conceptual que ells mateixos s’han encarregat de construir a la teva mida, en la mesura que ets víctima de les teves suposades necessitats, i és d’aquesta forma com aquests interessos poden satisfer els seus propòsits de poder, control i dominació sobre la llibertat individual.

En definitiva estar sol/a vol dir trobar-te amb un ésser un tant desconegut, fràgil, vulnerable, desproveït d’una idea de si mateix i amb comunió amb el silenci, un silenci que va més enllà de so de les paraules, un silenci que silencia també les imatges preconcebudes de tot i de tothom, que es mou al marge de l’entramat de necessitat-desig promogut molt especialment en la nostra societat de consum. Estar sol vol dir néixer a cada instant, mirar amb els ulls d’un nadó que encara no ha començat a teixir la seva xarxa de pensaments, que desconeix el significat de les paraules més simples i que no pot estar aïllat del món perquè pertany al món i d’ell en depèn la seva supervivència. Soledat i aïllament doncs, són paraules d’entrada sense equivalència.

Ens podem preguntar si es possible despendre’ns d’aquesta xarxa? Però abans hi ha altres preguntes per formular-se. Som capaços de renunciar a la conceptualització que hem adquirit dels nostres mestres i mentors al llarg dels anys?, Som capaços de renunciar a l’ordenació del món d’acord un conjunt de creences adquirides també de la nostra cultura, religió o família? Som capaços de renunciar a la seguretat que ens dona tenir-ho tot controlat i esquematitzat en el marc dels nostres paràmetres particulars? Som capaços de renunciar a allò que en un altre dia ens va sembla plaent per obrir-nos a noves experiències? Són preguntes que només es poden respondre en la soledat de cadascú de nosaltres i de cadascú de nosaltres s’en desprendrà una veritat. Una veritat que segurament no estarà allunyada d’una visió de l’ésser humà amb comunió amb els altres éssers humans i la natura.

En un món convulsionat per idees i creences que pretenen generar diferències insalvables entre els éssers humans, no quedar atrapat en aquesta xarxa és tot un repte per qualsevol persona, també per aquells que han obert camins de consciència. Si la soledat no es converteix en un espai de consciència que es pot practicar en companyia o solitud, si no s’entén com una porta oberta a la reconciliació amb els altres i amb un mateix, un espai de no diferència on pots reconèixer el dolor dels altres com a propi i d’on només pot néixer amor i gratitud, no parlem de soledat. La soledat és segurament l’espai on neixen les paraules sinceres, aquelles que per alguna estranya raó es mouen en llibertat en l’entramat dels nostres pensaments sense ésser jutjades ni prejutjades, simplement surten amb naturalitat, és en la soledat on la paraula recobra el seu valor de nexe, de connexió, de comunió amb l’altre. I això és possible perquè en aquest espai de silenci i soledat ens retrobem amb tota la humanitat.

Ens hem preguntat mai quan aquesta soledat i silenci es pertorbada per la cridòria del pensament únic, acompanyada en no poques ocasions per l’espetec de les armes? Quan això succeïx, molt especialment els infants, però també qualsevol de nosaltres pot ser víctima de l’aïllament de l’altre, un altre que es mostra alienat del seu propi estat natural com a ésser humà, allunyat del seu propi centre, essència de la creativitat i l’esperança, un altre que construeix murs de diferència entre el que es comú en tots nosaltres, l’espiritualitat humana.

Només en queda tenir cura i atenció a aquest estat propi, un estat prenominal que durant segles ha regnat al planeta, del que som fills i filles tots els éssers. Pel que fa al humans, la reparació d’aquest estat és essencial per la nostra supervivència en concordància amb la vida. Cadascú ha de trobar el seu camí, amb les seves pròpies eines, amb senzillesa, mirant de desfer amb molt d’amor cada nus d’aquest entramat.