Començar de nou ! Un nou curs!

Començar de nou ! Un nou curs!

La fi de les vacances per molta gent representa un “començar de nou”. No és un començar qualsevol, ni tant sols s’assembla a molts altres inicis que es donen al llarg de l’any. No és un primer de gener, ni el dia del teu aniversari, es tracta d’un inici particular, un començament agredolç. Es un punt d’inflexió significatiu on acceptant o no el que vindrà caminem pel mateix sender que altres vegades. Potser és aquest el problema, la monotonia, aquell tornar a començar feixuc, cansat i repetitiu, deixant enrere ja les necessàries vacances terapèutiques on un “carrega les piles”. Sempre m’ha sobtat aquesta expressió “carregar les piles”, és a dir, trobar-se amb el amics, dedicar més temps a la família, a un mateix, donar-se temps per cultivar la lectura, l’esport, passejar per la natura, contemplar-la, pausar-se… tot això és “carregar les piles”. Més aviat, jo li diria sanejar-se, trobar un espai per la salut i l’harmonia. I la pregunta és que fem per descarregar-les o no mantenir-les a punt?, això continuant amb el símil “duracell” si em premeteu la broma.

Si ens ho plantegem bé, “començar de nou” ho fem a cada moment, jo, ara mateix cada tecla que toco és la primera vegada que ho faig, però sense filar tant prim, és veritat que hi ha començaments significatius, començaments que representen un “començar de nou”, que es troben en l’imaginari col·lectiu. Un d’aquests és tornar a la feina, o tornar al nou curs després d’un cert espai d’aparent llibertat, on sembla, que sortim de l’engranatge on estem atrapats. I clar ! a qui li agrada tornar a estar atrapat a l’engranatge? I com és que estem atrapats en l’engranatge? Es una qüestió d’actitud? És a dir, si la meva actitud fos una altra davant aquest tornar, segurament seria més lleu, no em sentiria tant malament?. O no, no té res a veure amb l’actitud, i es tracta més aviat d’estructures sociopolítiques i econòmiques forjades amb cura per mantenir-se en la perpetuïtat i que necessiten de tots i de tothom per contribuir al seu funcionament?

Al meu parer ambdós plantejaments tenen el seu pes específic i des d’ambdós cal treballar per sentir-nos millor. Aleshores, es tracta de canviar d’actitud al començament del nou curs? La resposta és no, no és simplement una qüestió d’actitud  i aquí entrem ja en el treball personal. Quan parlem del manteniment de la nostra salut psíquica i física fem referència a la qualitat de treballar a cada moment independentment de la nostra circumstància. Sembla més fàcil parlar de mantenir-nos físicament saludables, fent esport, tenint una bona alimentació i visitant regularment al metge, que parlar de la nostra salut psíquica. Es veritat que no podem separar cos i ment amb la facilitat que s’havia fet en altres temps. Ara podem dir que la simbiosis és total i indestriable. Per tant, la salut física contribueix a la psíquica i a la inversa. Cal doncs trobar un espai per cada cosa, també per la salut psíquica, per la nostra creativitat i relacions saludables. No podem esperar a trobar aquest espai tant sols en període de vacances. Només així, podrem esmorteir les sensacions d’aquest “començar de nou”, perquè ja no serà un començar de nou sinó un continuar saludable amb nosaltres mateixos, amb la nostra vida.

Neuroplasticitat i depressió

L’aprenentatge i la neuroplasticitat neuronal van íntimament lligades. Aprendre vol dir establir noves connectivitats, noves representacions del món que amplien o superen a les anteriors, gràcies a nous ímputs o conflictes cognitius que resolen en nous aprenentatges adaptatius. Per tant, és la capacitat de generar nous circuits però a la vegada la capacitat de desconnectar aquells que ja no són útils, que no ens serveixen.

Es evident que aprenentatge i entorn van molt lligats, nosaltres ens adaptem a diferents entorns siguin aquests hostils o no, tenim una gran capacitat adaptativa i de resposta, si més no, durant un determinat període de temps podem arribar a suportar alts nivells d’estrés. Després d’aquest espai de temps si no hi ha nous canvis els nostres recursos psicofísics es poden veure deteriorats, afectant la nostra salut i capacitats, de manera que les nostres estructures neurològiques, els nostres circuits no s’estructuren adequadament i poden sorguir dificultats importants a la nostra vida diària. En aquest sentit, la principal diferència entre un cervell deprimit i un que no ho està, és que el primer està hiperconnectat, cosa que ens explicaria perquè la depressió clínica sols anar associada a ansietat, manca d’atenció i concentració, problemes de memòria o transtorns del son. Segons els estudis d’Andrew Leuchter, el cervell sa ha de ser capaç de sincronitzar, primer i desincronitzar després diferents àrees del nostre cervell per reaccionar davant el que ens va succeint dia a dia, regular l’ànim, aprendre i resoldre problemes. Però quan es perd la regulació d’aquest procés i multitud de sinapsis queden obertes al mateix temps aquest fenòmen acaba per deprimir-nos. Per que això no es converteixi en una veritable dificultat, cal mantenir-se alerta, està oberts a nous aprenentatges que impliquin el cos i el seu moviment a través de l’esport o de qualsevol altra activitat. Mantenir el cos en moviment contribueix a l’estructuració saludable dels mecanismes del nostre cervell. La depressió en conduix a l’inmobilisme degut possiblement a canvis neuroquímics del nostre cervell. En la mesura del possible, el moviment pot contrarestar aquest fenòmen, cal fer l’esforç de manternir-nos actius per contribuir a un bon estat de salut del nostre cervell. Actius física i cognitivament.